Jugant amb llamps i trons

Ho diré ràpid, per escurçar la meva humiliació, però jo era un d’aquells que el recent any 2011 se’n fotia de “Joc de trons” (tant de les novel·les de George R. R. Martin com de la sèrie televisiva adossada), que considerava la “high fantasy” com una distracció per a adolescents immadurs i onanistes, i que creia seriosament que amb la relectura de la trilogia dels anells de Tolkien l’any 1999 ja havia complert més que de sobres amb les obligacions que tot lector serva per la literatura de gènere anglo-arcaic. Pocs anys més tard m’he vist obligat a topar-me amb la crua realitat, com un Saule “chaparrito” camí de Damasc, i davant de l’èxit inqüestionable i de llarga durada del programa de la HBO la curiositat em va vèncer i vaig mirar l’episodi u de la primera temporada de “Game of Thrones”. No ho hagués fet mai!, perquè vaig quedar abduït a l’instant i em vaig haver d’empassar a continuació i d’una tirada els quaranta primers capítols de la saga abans de ser capaç de pronunciar sense entrebancs Valar Morghulis.

Com que sóc l’últim mono indocumentat que ha arribat a les mateixes conclusions que tota la resta de mortals, no les diré gaire alt; però, obligat per un periodista peresós, d’aquells que exigeixen una resposta abans que una reflexió, escopiré quatre notes a peu de pàgina en relació a la sèrie en curs.

[1] Un dels punts més valorats de “Joc de trons” és la imprevisible volatilitat dels seus protagonistes. En tota història del gènere heroic-fantàstic no hi ha res més clar des del capítol u que l’adjudicació del paper de l’heroi, aquell que resultarà virtualment invencible i que ens acompanyarà fidelment fins al final de l’aventura. A la vida real d’herois n’hi ha els justos: avui som aquí i demà se’ns pot haver endut la Parca, una inseguretat que rarament trobem a les nostres ficcions. Per això qualsevol espectador adult trobarà una mica mancades de suspens les trames dels còmics de super-herois o les d’Asterix (a qui Obelix o la poció sempre salvaran “in extremis”).

Des de la primera temporada de “Joc de trons” (de fet des del final del seu primer capítol) els espectadors ja sabem que no es pot donar cap personatge per segur. La idea va ser confirmada al sisè episodi (“Una corona d’or”), quan va desaparèixer una mosca vironera que prometia irritar-nos en el futur fins al paroxisme; i amb més ressonància als dos darrers lliuraments de la temporada. En el cas del personatge defensat per Sean Bean, no és pot dir a dreta llei que es destapi cap “spoiler”, perquè és veritat universalment coneguda que Sean Bean mor a totes les dramatúrgies on intervé (amb l’excepció de “Troia”, i perquè feia d’Odisseu).

El debat sobre la dubtosa esperança de vida de les figures que poblen “Joc de trons” troba el seu principal obstacle en el personatge de Beric Dondarrion, ressuscitat diverses vegades gràcies a l’arbitrària màgia que es treu de la màniga en George R. R. Martin. Vist això, no ens sorprengui que alguns dels personatges difunts de les últimes temporades reapareguin en episodis posteriors, cosa que em tocaria bastant la pera.

[2] Sembla que George R. R. Martin no té manies a l’hora de bifurcar les seves trames tantes vegades com calgui, més inspirat per la brisa del moment que per la premeditació calculada. A l’hora de traduir-les al mitjà televisiu, corren el perill de la dispersió fragmentària. De fet, hi ha capítols que semblen una corrua de microescenes de dos minuts en vint-i-cinc localitzacions diferents. Per fortuna hi ha també alguns episodis que se centren en una única situació. I a la quarta temporada, amb la seguretat de tenir el públic ja captiu, es permeten alguns extensos diàlegs que, sense ajudar a fer avançar la trama, fan molt per enriquir el retrat dels protagonistes.

De totes maneres, amb la quantitat de personatges que han de manejar els guionistes, em fa por que algun se’ls hi quedi traspaperat. Algú se’n recorda d’aquell oncle Stark que pertanyia a la Guàrdia i que va desaparèixer nord enllà a la primera temporada? L’hem de donar per definitivament perdut o reapareixerà com a “deus ex machina“ d’aquí dues temporades? I l’únic bastard supervivent del rei Robert, el tornarem a veure o va bolcar la seva pastera en aigües de l’estret? I encara que el menut dels Stark està en bona companyia, em fa patir aquesta temporada i mitja sense notícies seves.

[3] Un cop liquidada la franquícia de Harry Potter, la flor i la nata dels comediants britànics ha trobat el seu refugi ideal a “Joc de trons”. Apart del mencionat Sean Bean, és un goig poder comptar amb la solidesa professional d’un Charles Dance, un Jonathan Pryce, un Ciarán Hinds, un Stephen Dillane o un Liam Cunningham. Encara que la que m’ha proporcionat més satisfaccions és Dame Diana Rigg, bastant espatlladeta, però en un paper deliciós de vella dama sense pèls a la llengua.

En realitat, em costaria mencionar una interpretació feble entre tot el poblat elenc. De les que considero favorites sempre queda el dubte si la qualitat del personatge no jugarà a favor de l’actor. Sigui com sigui, deixeu-me citar Aidan Gillen (Petyr Baelish), Michelle Fairley (Catelyn Stark), Gwendoline Christie (Brienne of Tarth) o Rory McCann (Sandor Clegane, “El Gos”). Dit sigui de passada, l’Aidan Gillen pot presumir d’haver protagonitzat tres sèries televisives tan emblemàtiques i irrepetibles com “Queer as Folk”, “The Wire” i aquesta que ens ocupa.

Més meritori encara és que el nombrós “cast” infantil/juvenil estigui a l’altura del que d’ells s’espera. Si el llunàtic Bran Stark d’Isaac Hempstead-Wright o l’odiós Joffrey Baratheon de Jack Gleeson són irreprotxables, què puc dir de la seva contrapartida femenina? Sempre resulta arriscat apostar per un actor que encara no ha fet el “canvi”, però tant si es tracta del xicot amb enagos que representa l’Arya Stark (Maisie Williams) o de la bleda desenganyada de Sansa Stark (Sophie Turner), només puc confirmar que controlen amb mestratge els seus papers.

[4] “Joc de trons” conté algunes de les escenes de nu més injustificables de la història de la televisió. Allò del nu per exigències del guió aquí no té ni lloc ni espai pel perdó. De fet, el terme “sexposition” se’l va inventar el crític Myles McNutt a propòsit d’aquesta sèrie. Explicat en poques paraules, si vols compartir informació necessària però tediosa, millor que l’acompanyis amb imatges tenyides de sexe i epidermis: tetes en el cas femení o natges, en el masculí. Carice Van Houten (Melisandre), Natalia Tena (Osha) o Emilia Clarke (Daenerys Targaryen) són algunes de les mosses encarregades d’aquesta galdosa funció; mentre que Finn Jones (Loras Tyrrell), Pedro Pascal (Oberyn Martell), Jason Momoa (Khal Drogo) o Michiel Huisman (Daario Naharis) aporten la quota de carn masculina.

[5] A l’univers imaginat per Martin la màgia i la fantasia són presents des del primer instant, però la seva revelació és tan esporàdica com arbitrària. Aquí apareixen una mena de morts vivents, allà una bruixa, més enllà un gremi d’homes que són capaços de canviar la seva aparença física, uns gegants, uns mamuts, uns nens visionaris… Tots aquest elements són clàssics de diverses tradicions del gènere, però no em sembla que aquí dibuixin un món “versemblant”: l’autor i els guionistes se’ls treuen de la màniga per potenciar el factor sorpresa; però després d’utilitzar-los deixen perdre’s el fil. Es podria dir que Pratchett comet el mateix pecat als llibres de Discworld, però Pratchett és voluntàriament paròdic i el seu material de base són les convencions de gènere. De totes maneres li concediré a George R. R. Martin el benefici del dubte i esperaré futures evolucions de l’element màgic, a veure si tot acaba prenent un significat còsmic.

[5 bis] Al públic en general, els dracs ens agraden molt, de fet ens fascinen, perquè són com dinosaures medievals. I no hi ha res que ens agradi tant com els dinosaures; llàstima que fossin bèsties prehistòriques que no compartiren pla amb els sàpiens. En molts capítols de “Joc de trons” es diria que els dracs fan el paper de la llaminadura que es dedica a l’espectador pacient que ha aguantat fins al final. Suposo que no sóc l’únic que espera amb candeletes el moment que els dracs de la Daenerys entrin veritablement en acció.

[6] Resulta curiós com pot evolucionar (o no) una sèrie televisiva. Neix sempre amb un episodi pilot que és tant una aposta com una incògnita. Fins i tot quan el pilot resulta convincent, queda tota la feina de bastir una primera temporada inapel·lable per a l’espectador mitjà. “Joc de trons” fa temps que se n’ha sortit sense discussió i es pot notar en l’increment del seu pressupost, que al principi era tirant a moderat i que ara més aviat peca de “nouveau riche”. Des del primer dia dissenyen millor el “medieval brut” que el sud hedonista i faller. No estic segur que els “production values” que gasten ara els afavoreixi gens ni mica. King’s Landing, que mai de la vida anomenaré Desembarco del Rey, és el més proper que em puc imaginar a un encreuament entre Marina D’Or i una sarsuela.

I ja que hi som, alguns canvis entre temporada i temporada poden ser una mica traumàtics. El més fort de tots la substitució de l’actor Ed Skrein per en Michiel Huisman de la tercera a la quarta temporada (encara que, en el fons, sortim guanyant, perquè l’Skrein era una mica Loco Mía). Però també serien dignes de menció els canvis de tall de cabells de Nikolaj Coster-Waldau, les corbes creixents de Daenerys, o la conversió de Sansa en adolescent gòtica a la cinquena temporada.

[7] Un aspecte que potser no es subratlla de forma suficient és la visió tan escèptica de la vida que demostra George R. R. Martin (o com el tron de les mil espases està fet en realitat de dues-centes (espases), en confessió de Petyr Baelish o de Ser Varys, tots dos igualment cínics en aquell moment). Per conveniències de màrqueting i d’electoralisme, en Pablo Iglesias ara utilitza aquesta sèrie per promocionar-se. L’ha regalada al rei d’Espanya i ha moderat un volum d’assaigs polítics sobre idèntica fantasia. No ha entès res de res, a menys que pensi que Espanya és un país dominat pels dracs.

[8] Ai, sí, oblidava la violència. Sol ser breu i MOLT gràfica, amb clara intenció de fer-te regirar l’estómac. Previsiblement l’espectador estàndard americà s’ha sentit ofès per les freqüents escenes de sexe, però ha trobat perfectament acceptables tots els esclafaments de vísceres (com diu el meu nebot de cinc anys: ho fan amb una gallina; que no el senti en Morrissey!)

[9] Peter Dinklage. Hip, hip, hurra!