Nens grans

Resulta interessant observar com la televisió americana encara no ha aconseguit crear una gran sèrie d’ambient gai amb tots els respectes per la comèdia de situació “Will & Grace” i un record per a “Queer as Folk”, la qual era finalment un trasplantament britànic. Pel que fa a les lesbianes, “The L Word” va arribar a acumular unes molt respectables sis temporades, el que segurament diu molt sobre l’atractiu que desvetlla l’amor entre dones pels mascles heterosexuals, però l’homosexualitat masculina té pendent encara un títol digne de la present edat daurada de la televisió.

“Looking” podia haver sigut aquesta sèrie, almenys els materials de base eren prometedors, començant per una productora tan sòlida i audaç com la HBO i comptant amb la producció executiva i l’esporàdica direcció d’Andrew Haigh, que tant bon gust de boca havia deixat amb l’excel·lent “Weekend”; però malauradament la recepta no ha acabat de funcionar.

El show se centra en la vida i amors de tres amics gais que viuen i treballen a San Francisco. El que té el paper més protagònic és Patrick Murray (Jonathan Groff), un dissenyador de vídeo-jocs de 29 anys, el qual de moment ha defugit el compromís sentimental, però que comença a considerar seriosament una relació més estable. Agustín Lanuez (Frankie J. Alvarez) prové d’una afluent família cubana de Miami i és el millor amic de Patrick des dels temps de la universitat. Agustín té ínfules d’artista i en començar la sèrie es trasllada a viure amb el seu xicot Frank, sense que cap dels dos tingui una idea gaire clara del futur de la relació. Dom Basaluzzo (Murray Bartlett) és el tercer en discòrdia, sommelier en un restaurant de categoria i amb aspiracions a inaugurar el seu propi local. Dom és el més gran dels tres amics i, a punt d’entrar a la quarantena, sent que la joventut se li escapa de les mans.

Apart de les habituals danses del desig i els sentiments, les trames de “Looking” aborden problemes laborals, existencials, amicals i familiars en un entorn que pretén ser naturalista i que, per tant, evita uns guions excessivament delineats. Aquesta opció, encara que permeti un retrat força creïble dels seus personatges —amb agudes observacions sobre prejudicis de classe, raça i generació—, acaba produint uns capítols més aviat plans i mancats de trempera narrativa. Aquesta fou la queixa de molts dels espectadors de la primera temporada la qual, tot i que es va redreçar una mica en els seus episodis finals, no tenia veritablement marge de maniobra. I és que el format de “Looking” no ajuda gaire, perquè amb vuit programes de mitja hora és difícil (per no dir impossible) construir una ficció d’una mínima densitat dramàtica.

Malgrat tot el show és agradable de contemplar, tant perquè privilegia la comèdia sobre el drama, com per la presència d’uns actors de físics capaços de satisfer tota mena de fílies. Dit això, no voldria deixar entendre que el nivell interpretatiu no s’ho val, perquè seria mentida. En particular, Jonathan Groff —potser el membre més famós del repartiment, gràcies a haver prestat la seva veu pel Kristoff del superhit “Frozen”— demostra les seves dots per potenciar l’humor des d’una vulnerabilitat confosa.

La principal pega que li puc imputar a “Looking” és la mateixa que domina gran part de la ficció contemporània, la d’uns personatges masculins que es neguen a créixer i que es comporten amb un infantilisme impropi de la seva edat. No tinc dubte que aquesta immaduresa literària és un reflex fidel d’actituds que també es produeixen a la vida real; però no em sembla observar cap censura al respecte, més aviat una cofoia celebració d’aquestes febleses. Sigui com sigui, “Looking” ha sigut cancel·lada després de només dues temporades (que la HBO pensa clausurar amb un capítol especial que actuï com a epíleg). No era una sèrie perfecta, però tampoc era una sèrie menyspreable. Ha sigut, en tot cas, una oportunitat perduda.