Atès que la majoria de nosaltres vivim i acabarem morint sota l’empara del sistema sanitari estatal, res ens hauria d’interessar més que un film com “Hippocrate” del francès Thomas Lilti, que l’any passat va tenir força èxit al país veí. La pel·lícula parla de Benjamin, un jove metge, que viu la seva primera experiència professional com a intern en un hospital, on té com a superior el seu propi pare. Des del guió, l’ambientació i les interpretacions es mostra una voluntat de realisme aspre que s’allunya de les ficcions mèdiques que ens sol administrar la televisió (hi ha una referència explícita a “House” com a exemple de fantasia pura que té poc a veure amb els nostres hospitals).
“Hippocrate” passa bé, gràcies a bones interpretacions de Vincent Lacoste com el jove Benjamin i Reda Kateb com el seu més expert col·lega algerià. Els escenaris, convincentment escrostonats i plens de graffiti, fins i tot a les dependències del personal mèdic, resulten creïbles; i les situacions són del tot equiparables a les que vivim als nostres propis hospitals. Potser el guió, amb les seves ganes de presentar la classe mèdica com a víctimes impotents del sistema, força algunes situacions fins al límit de la versemblança i fa actuar aquests professionals amb uns escrúpols que no crec que es donin a la realitat amb la mateixa intensitat.
De fet, sota la seva epidermis de sinceritat, “Hippocrate” només dóna a l’espectador allò que havia vingut a buscar sense saber-ho; especialment a l’escena en la qual el personal sanitari es rebota en pes contra les retallades de pressupost, enfrontats a un gestor contractat exclusivament pel seu equilibrisme monetari. Per descomptat, la sang no arriba al riu, i el film conclou amb una música euforitzant i un destí positiu pels dos protagonistes, de manera que el públic en general surt satisfet de la sala.
Film agradable i trampós, que no molesta, però que sospito que fa més nosa que servei. L’únic que m’ha ensenyat és que els joves membres de la classe mèdica poden ser els més impresentables sapastres de qualsevol professió imaginable. Aniré amb compte a la propera hospitalització.
“Hippocrate” passa bé, gràcies a bones interpretacions de Vincent Lacoste com el jove Benjamin i Reda Kateb com el seu més expert col·lega algerià. Els escenaris, convincentment escrostonats i plens de graffiti, fins i tot a les dependències del personal mèdic, resulten creïbles; i les situacions són del tot equiparables a les que vivim als nostres propis hospitals. Potser el guió, amb les seves ganes de presentar la classe mèdica com a víctimes impotents del sistema, força algunes situacions fins al límit de la versemblança i fa actuar aquests professionals amb uns escrúpols que no crec que es donin a la realitat amb la mateixa intensitat.
De fet, sota la seva epidermis de sinceritat, “Hippocrate” només dóna a l’espectador allò que havia vingut a buscar sense saber-ho; especialment a l’escena en la qual el personal sanitari es rebota en pes contra les retallades de pressupost, enfrontats a un gestor contractat exclusivament pel seu equilibrisme monetari. Per descomptat, la sang no arriba al riu, i el film conclou amb una música euforitzant i un destí positiu pels dos protagonistes, de manera que el públic en general surt satisfet de la sala.
Film agradable i trampós, que no molesta, però que sospito que fa més nosa que servei. L’únic que m’ha ensenyat és que els joves membres de la classe mèdica poden ser els més impresentables sapastres de qualsevol professió imaginable. Aniré amb compte a la propera hospitalització.
Tal i com està el panorama sanitari, el més aconsellable és no posar-se malalt, o posar-s'hi poc per no haver d'ingressar en cap hospita, hi ha poc personal, t'has d'endur les medicines que prens de casa teva, ates a l'hospital van molt justos d'elles i d'altres productes bàsics com benes o bolquers. EL PERSONAL SANITARI ESTÀ MOLT CREMAT, i això vulguis que no acaba afectant el seu rendiment professional.
ResponEliminasalut, i mai millor dit.
Francesc, ja sé que parles amb ple coneixement. Tant de bo la salut depengués de la voluntat...
EliminaSorprèn una pel·li així perquè generalment el que prima és l'espectacle, parlis del que parlis. I Si fas sèries de metges, han de ser bons i salvar moltes vides. La realitat sol ser decadent i avorrida, i a la petita pantalla busquem evasió i entreteniment.
ResponEliminaPel que fa als joves metges, l'únic problema és que fan una feina en la que una errada pot costar una vida, i això és molt aparent. Qualsevol jove que ha acabat la seva formació i es posa a treballar és un sapastre integral, però en molts camps no es nota tant.
M'imagino que, com que el seu treball té tant a veure amb la vida i la mort, el seu esbarjo tendeix a ser radical.
EliminaCom que odio particularment les pel.lìcules tramposes però agradables, passarè sense cap dubte.
ResponEliminaJosé Luis, precisament tu podries aportar l'opinió del professional per corroborar o desmentir la meva opinió.
EliminaM'hauràs de perdonar, però el metge em té prohibit el masoquisme, i no tinc cap dubte de què la teva opinió és encertada, i com habitualment, benèvola
EliminaAi, aquesta nova funció del metge com a censor...
EliminaLlavors la vida real en un hospital no és com a Scrubs? Oh! Decepció!
ResponEliminaNo he vist Scrubs però pel que expliques al teu blog segur que no.
ResponEliminaHOME¡¡¡,UN PEL PASSADA DE "ROSCA"SI QUE L'ES. FA MES DE DOS ANYS QUE ENTRO I SURTO DEL HOSPITAL I MALGRAT TOTES LES CARENCIES,JO NO HAN PUC PARLAR MALAMENT
ResponEliminaDiria, Oliva, que has tingut sort (o que no t'hi has fixat gaire).
EliminaJo tampoc tinc males experiències, fins ara, però les retallades han de fer mal, a la força... la veritat és que m'havia passat desapercebuda, aquesta pel.li, l'última francesa que he vist és l'exitàs del Bon Dieu i oh là là, bastant bastant fluixa!
ResponEliminaConsidera't afortunada. A casa en fem un ús intensiu de la sanitat i es va notant l'emitjorament en molts petits detalls.
EliminaLa del Bon Dieu tenia molt mala pinta: les pel·lis sobre tòpics em posen molt nirviós.