Retrat del novel·lista en vida (1)

Tal com s’informa al breu pròleg, Josep Maria Cuenca va passar-se anys intentant convèncer Juan Marsé perquè li deixés escriure la seva biografia. L’autor de “La muchacha de las bragas de oro” adduí una vegada i una altra que la seva vida no té cap interès pel lector corrent, el que només demostra com arribem a equivocar-nos en la percepció de la vàlua de la nostra pròpia biografia. Per fortuna el novel·lista accedí finalment i des de febrer de 2015 podem gaudir de “Mientras llega la felicidad. Una biografía de Juan Marsé” per gentilesa de l’editorial Anagrama.

La primera objecció que es presenta és evident: cap biografia no pot ser completa, mentre el biografiat continuï entre els vius. De totes maneres, tot sent realistes, cal suposar que als vuitanta anys passats la carrera de Marsé poques novetats oferirà i que tot el seu bagatge d’experiències bé mereix una relació detallada. A més aquesta mena  d’empreses de vegades cal emprendre-les amb una certa anticipació abans no desapareguin els testimonis presencials. Per exemple, durant la preparació del llibre, aportaren informació amics de Marsé ara ja traspassats com Josep Maria Castellet, Ana María Moix o Carlos Pujol. El caràcter de biografia autoritzada permet que l’escriptor aporti el seu gra de sorra de viva veu i encara que ningú no sigui un narrador fiable de les pròpies vivències —precisament l’escriptor ha tractat sovint la qüestió de la memòria impostada—, la seva forma de ser, tan mancada d’afectacions, garanteix un retrat força proper a la veritat. O que així m’ha semblat.

En contra de l’opinió del protagonista, la seva vida, especialment els seus trenta primers anys, es llegeix amb l’interès continu que ofereix (i que se’m disculpi el tòpic) una bona novel·la. La figura del menestral autodidacte que a base d’esforç i ambició es fa un lloc en el món intel·lectual barceloní presenta ecos que fan inevitable evocar Stendhal. La seva filiació rocambolesca, que implica dues famílies (disjuntes però tènuement connectades) i una nombrosa parentela, la qual oscil·la en les seves aventures entre el fulletó i el sainet, proporciona unes primeres pàgines entretingudíssimes. Es trenca per cert una falsa presumpció: la infantesa de Marsé fou totalment rural, repartida entre les cases dels avis a L’Arboç i Sant Jaume dels Domenys. No fou fins els deu anys que va trepitjar per primer cop La Salut, el barri barceloni que convertiria en mite i fonament de les seves ficcions. L’entrada al taller de joieria als tretze anys recorda, quasi en forma d’homenatge, el seu admirat Dickens.

Un altre bell moment del primer terç d’aquest llibre és l’aparició de Paulina Crusat. Berta, la mare de Marsé, treballava d’infermera i tenia cura d’una senyora gran, la filla de la qual havia tingut contactes juvenils amb la plana major dels poetes noucentistes. Paulina Crusat, malcasada molt jove i habitant a Sevilla, però encara lletraferida irredempta, rep les cartes de l’escriptor incipient i l’encoratja amb consells plens de cordialitat però també de molt de seny.

La incorporació de la gran esperança literària obrera que representa l’escriptor al grup que comanda Carlos Barral es produeix sense entrebancs ni fissures, encara que probablement ajudada per l’alcohol. Aviat dues persones tan allunyades per classe, rerefons familiar i tendències sexuals com Jaime Gil de Biedma i Juan Marsé es converteixen en amics, de fet en els millors dels amics. I també per això, per retre un homenatge tan digne a la seva meravellosa amistat, “Mientras llega la felicidad” mereix un lloc al cel de les biografies.