El següent àlbum de Joni Mitchell, “Hejira” (1976), representa sense cap mena de dubte el moviment més audaç de la seva carrera. Només cal veure la seva portada glamurosa i gèlida —obra del fotògraf Norman Seeff, on una Joni amb la cigarreta sempre entre els dits ens observa amb distància de model de Vogue, retallada davant del glaçat llac Mendota a Madison, Wisconsin— per comprendre que ens trobem en un territori molt allunyat dels corrents a la moda.
El títol “Hejira” evoca evidentment la fugida del profeta Mahoma de La Meca a Medina l’any 622 i fa enyorar uns temps innocents de finals del segle XX on l’absència d’islamofòbia entre l’opinió pública permetia emprar aquestes metàfores sense por de danys col·laterals. Aquí el terme “Hejira”, mancat de ressonàncies religioses, es refereix més aviat a una fugida personal que té com a paisatge les inacabables “highways” americanes. Resulta curiós observar com era d’itinerant el segle passat i com és d’aturat el segle present.
Malgrat que també hi intervenen altres músics, la pràctica totalitat d’”Hejira” es basa en un diàleg d’estil lliure entre la guitarra d’acords desballestats de la Mitchell i la resposta contundent del baix malaguanyat de Jaco Pastorius. El diàleg és magistral, però de moment us l’estalviaré (avui no hi ha YouTube que valgui). Pastorius, el qual també va brillar com a baixista del combo jazz-rock Weather Report, tingué molt mala fi en mans d’un desaprensiu porter de discoteca. Coses de drogues i malastrugança, probablement.
De moment vull que us centreu en la foto de la Joni (i la seva exquisida tipografia), més bonica que mai, amb boina gavatxa i una autopista a les entranyes.
El títol “Hejira” evoca evidentment la fugida del profeta Mahoma de La Meca a Medina l’any 622 i fa enyorar uns temps innocents de finals del segle XX on l’absència d’islamofòbia entre l’opinió pública permetia emprar aquestes metàfores sense por de danys col·laterals. Aquí el terme “Hejira”, mancat de ressonàncies religioses, es refereix més aviat a una fugida personal que té com a paisatge les inacabables “highways” americanes. Resulta curiós observar com era d’itinerant el segle passat i com és d’aturat el segle present.
Malgrat que també hi intervenen altres músics, la pràctica totalitat d’”Hejira” es basa en un diàleg d’estil lliure entre la guitarra d’acords desballestats de la Mitchell i la resposta contundent del baix malaguanyat de Jaco Pastorius. El diàleg és magistral, però de moment us l’estalviaré (avui no hi ha YouTube que valgui). Pastorius, el qual també va brillar com a baixista del combo jazz-rock Weather Report, tingué molt mala fi en mans d’un desaprensiu porter de discoteca. Coses de drogues i malastrugança, probablement.
De moment vull que us centreu en la foto de la Joni (i la seva exquisida tipografia), més bonica que mai, amb boina gavatxa i una autopista a les entranyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada