Ens van prohibir la paraula

Ens van prohibir la paraula,
ni tan sols podíem dir:
—Bon dia tingui!
I amb les paraules van seguir els llibres
i fins ben grans
no vam poder
tornar a llegir com cal.
Se’ns va prohibir
cridar la mare,
dir pa, dir son, dir fam
i tantes altres paraules usades cada dia,
locucions que en un altre idioma
no et sembla que vulguin dir el mateix,
sempre et fan estrany i et sonen a traducció
d’allò que normalment diem a casa,
perquè les paraules quan s’han mamat d’un pit
ja no són un simple mot
sinó un fet, una carícia,
una mirada o un bes
i en lligar-nos la llengua
va ser com si ens lliguessin de mans
però en silenci
vam continuar escrivint
i de la paraula escrita en van néixer nous llibres
rebrots d’aquells que no van poder matar
perquè prohibir és com arranar la bardissa:
les paraules es revolten i creixen més tendres
i enramen brancatges nous de paraules fortament arrelades.

Dimarts passat la Institució de les Lletres Catalanes va organitzar al Palau Marc de la Rambla de Barcelona un homenatge a l’escriptor i professor Ricard Creus (el Poblenou de Barcelona, 1928). Ricard Creus va començar la seva trajectòria artística en el camp de la plàstica, tot i que molt aviat va dedicar-se al conreu de la literatura. Per motius que se m’escapen i que tenen a veure més aviat amb la taxonomia filològica, se l’adscriu a la denominada “generació invisible”, el que (com és fàcil d’entendre) no resulta una etiqueta gaire galdosa. Però, més enllà de la sòlida vàlua de la seva producció literària —la qual abasta la poesia, la narrativa, el teatre i les obres dedicades a nens i adolescents—, per a mi en Ricard ha sigut (amb la seva companya Esther Boix, traspassada fa poc més d’un any) un dels grans mestres que he tingut.

Vaig conèixer l’Esther i en Ricard quan jo era un preadolescent de 12 anys i els pares (a instàncies meves) em van matricular al seu taller de plàstica a l’escola L’ARC. Cal recordar que a finals dels anys 60 del segle XX l’educació plàstica d’infants i adolescents era una entelèquia pràcticament inexistent, sense els aires d’assignatura-maria dels quals gaudeix en l’actualitat. Però com sol passar amb tots els bons mestres, les lliçons d’Esther i Ricard anaven molt més enllà de la matèria que ensenyaven, perquè el seu propòsit no era de cap manera fer-nos esdevenir “artistes” sinó proporcionar-nos la clau que fes entenedor com cada creador accedeix a la seva visió del món, sempre a través de l’autoconeixement i no pas pel seguiment de fórmules predeterminades.

Així, entre pintures al guaix o a la cera, modelat en argila, collages, monotips i tessel·les cinètiques, ens familiaritzàvem amb la història i la praxi dels artistes; però també compartíem altres inquietuds, les quals podien passar per les lectures, el cinema vist i per veure, l’actualitat tardo-franquista (entre el ridícul i la repressió) i les topades amb els progenitors. No és d’estranyar que tots els pares dels alumnes de l’Esther i en Ricard sentissin per ells una gelosia variablement dissimulada, perquè ens proporcionaven des d’un territori adult un espai de diàleg que ells no es veien capaços de construir.

Han passat molts anys i jo, com ha fet tothom, fa temps que he matat tant els pares com els mestres, i els he culpat de tot el que no m’acabava de satisfer a la meva vida. Però m’hauria de mentir molt per negar que (per bé o per mal) molt del que sóc és responsabilitat plena de l’ànima fèrtil del duet Esther-Ricard. I en temps d’homenatges, res més educat, assenyat i fàcil que pronunciar el bell mot Gràcies!