Crims sota zero

Pocs punts de partida més inusuals per a una sèrie televisiva que els de “Fargo”, la qual intenta reproduir els escenaris i el to de l’estimada pel·lícula dels germans Coen sense repetir ni argument ni personatges. L’empresa semblava tan arriscada que el més lògic fóra que hagués fracassat —especialment si es pensa que els Coen es van limitar a exercir de productors executius—; cal treure’s doncs el barret per haver assolit resultats tant estimulants.

Coincideixen el film i la sèrie:
—En presentar-se com si estiguessin basades en fets reals (que no ho estan, ja us ho dic).
—En contenir poques escenes que s’ambienten a l’epònim Fargo (North Dakota). A la pel·lícula, el gros de l’acció s’esdevenia a Brainerd i Minneapolis, totes dues a Minnesota. La sèrie passa a la modesta Bemidgi, amb alguna escapada a Duluth, de nou Minnesota com a forma de vida.
—En el temps hivernal, l’abundància de neu, gel i vestuari plumífer…
—En l’aparició d’un marit uxoricida i una policia prenyada.

Però en realitat l’ombra de “Fargo” (the movie), encara que sigui allargada, rarament interfereix en el gaudi de “Fargo” (the series), que aviat adquireix personalitat pròpia. Mèrit d’un guió sardònic que firma sempre Noah Hawley, ple de girs impensables i cruels on un humor negre de molt baixa intensitat no és impediment per algun brot de tendresa, doblement eficaç per contrast. Llàstima que la mateixa imprevisibilitat del guió no permeti tancar algunes de les subtrames encetades: alguns secundaris mereixien que es prolongués el seu temps en pantalla. Encara que diversos directors s’ocupin dels successius capítols, es nota el propòsit d’aconseguir imatges visualment potents, amb una forta presència dels exteriors nevats i el contrast de la sang sobre el blanc.

Un altre gran èxit de “Fargo” és el seu excel·lent càsting, de cap manera evident. Billy Bob Thornton interpreta l’encarnació del mal pur i indiscriminat, de forma tèrbola però sense accentuar la seva ignomínia, el que el fa doblement amenaçador. L’últimament ubic Martin Freeman fa el paper de marit criminal i inepte, perfecte equivalent al William H. Macy del film. Allison Tolman parteix amb el handicap de l’entranyable record que va deixar Frances McDormand a l’original, però el supera netament i amb la seva natural bonhomia esdevé la màxima revelació de la sèrie. Afegim-hi Bob Odenkirk en un paper obtús que és a l’antípoda del Saul de “Breaking Bad” i Oliver Platt com un il·luminat religiós que dóna molt de joc.

Però, esclar, la virtut principal de “Fargo” és que no s’assembla a cap altre programa. La seva barreja de violència i costumisme és difícil de preveure i la contemplació de cada capítol resulta ser una aventura excitant i maliciosa.

La segona temporada s’ambientarà vint anys abans que la primera, se centrarà en el personatge que aquí interpretava Keith Carradine i estarà protagonitzada per Patrick Wilson, Ted Danson i Kirsten Dunst. Res no garanteix que funcioni igual de bé, però jo penso donar-li l’oportunitat: se l’ha ben guanyada.