Fent sang

Si escriure sobre un llibre ja garanteix uns índexs d’audiència al bloc sota mínims, fer-ho per comentar una novel·la que no ha sigut encara traduïda a cap llengua peninsular esdevé un exercici de pura perruqueria felina. De totes maneres, la vida passa i fins i tot les paraules volen (malgrat l’”scripta manent” proverbial), i com que tard o d’hora traduiran aquest Ian McEwan al català, el ressenyaré breument abans que no se m’esvaeixi de la memòria.

Es diu “The Children Act” i va aparèixer en anglès a les acaballes del 2014. La protagonista és una jutgessa versada en qüestions familiars, de nom Fiona Maye, la qual s’ha d’enfrontar a un cas especialment delicat. Un adolescent de disset anys, malalt de leucèmia, s’està quedant sense glòbuls vermells per culpa de la medicació. Si no rep una transfusió durant els propers tres dies, la seva vida perillarà. La pega és que tant el jove com els seus pares són devots testimonis de Jehovà i, per tant rebutgen les transfusions de sang. El quid de la qüestió és que el noi, tot i ser un menor, es troba a poques setmanes d’accedir a la majoria d’edat. Quina serà la sentència de la jutgessa?, respectarà les creences religioses de la família o s’empararà en la protecció del benestar del menor que dicta la llei britànica? Per saber la resposta, caldrà que llegiu el llibre, però no tingueu cap dubte que les vides de tots els implicats en sortiran alterades. Una novel·la molt recomanable (i un xic depriment).

I ara, ja posats, confessaré que després de tota una vida d’anglofília, alguns dels seus anacronismes contemporanis em comencen a tocar la pera. Perquè una cosa és llegir els seus costums a l’època de Thackeray, Trollope o fins i tot Agatha Christie; però que en el moment present la casta judicial disposi d’habitatges oficials al centre de Londres o que existeixin residències “ad hoc” (i amb servei inclòs) per acollir-los quan han de fer feina per les províncies, em sembla propi del segle XIX. En quant a l’inevitable comentari sobre l’accent de cada personatge, sobre el registre de l’idioma que empra, put a un classisme que té a les Illes Britàniques la seva més arrelada tradició.

Dit això, “The Children Act” posa sobre la taula una qüestió extremadament important, que és la dels nens creients. Podem parlar amb propietat de “nens catòlics”, de “nens musulmans” o de “nens testimonis de Jehovà”? Pel papu Richard Dawkins, l’infant adoctrinat a l’ombra de qualsevol religió ha patit molta més violència soterrada que aquell que ha sigut agredit sexualment. Potser exagera, o potser no. En tot cas els testimonis de Jehova formen una societat molt tancada que no afavoreix els contactes amb l’exterior, per tant és lògic que els seus infants busquin l’aprovació del grup amb un comportament religiós irreprotxable. Fins a quin punt és doncs responsable un jove de les seves decisions en matèria religiosa?

El cert és que tota aquesta prohibició de rebre sang que ha fet famosa aquesta secta no hi ha per on agafar-la des d’un punt de vista de mera coherència. L’anatema a les transfusions prové d’una interpretació molt particular d’alguns fragments de la Bíblia (Gènesi i Levític), interpretació no compartida ni pels jueus ni per cap altra secta cristiana. Els jueus sí que apliquen el rebuig a la sang a l’hora de sacrificar els animals que han de consumir: els aliments caixer han d’estar curosament dessagnats. En canvi, no em consta que els testimonis de Jehovà siguin tan escrupolosos amb la ingesta de sang animal, encara que dubto que els agradin els botifarrons de sang.

Pel que fa a les transfusions, els testimonis segueixen unes normes tan enrevessades com ho són totes les que neixen de la casuística i la religió. Així, és admissible donar sang per tal de separar-ne els elements així com rebre un tractament de diàlisi. També està permès la transfusió per separat dels components que formen el plasma sanguini. Per defensar des d’un punt de vista científic aquests prohibicions, insisteixen molt sobre els possibles perills de les transfusions amb un alarmisme poc fonamentat que fa recordar el del moviment antivacunes. En McEwan, tio llest, mostra com l’advocat per la defensa utilitza aquests mateixos arguments. També presenta la religió com una manera d’alliberar-se de la responsabilitat pròpia a través del refugi gregari i de com el poder de les institucions estatals pot esdevenir l’excusa definitiva. Enfront d’un món voluntàriament estúpid i irracional, McEwan és un bon antídot. Llegiu-lo així que el tradueixin.