Delícies coreanes

He de confessar una continuada fascinació per Corea del Nord, un país que sembla sorgir de la ficció més distòpica i que tanmateix vull creure que és ben real. Per això em vaig acostar extremadament encuriosit a “Sin ti no hay nosotros” la crònica de Suki Kim sobre la seva estada en aquesta prodigiosa nació que Blackie Books va publicar a principis d’any. L’autora va néixer a Corea del Sud, però als tretze anys va emigrar als Estats Units i actualment és ciutadana americana. De totes maneres, atesa la importància que la família té en la societat coreana i l’encara relativament recent partició del país, es pot assegurar que les seves arrels es mantenen molt vives, el que sobre el paper garanteix la pertinència de les seves observacions.

De totes maneres les circumstàncies que retrata el llibre són força particulars i ofereixen una visió molt restringida de la situació, ja que estan ambientades majoritàriament a la Universitat de Ciència i Tecnologia de Pyongyang, on Kim va estar ensenyant anglès durant sis mesos als fills de les elits del país. Aquesta anòmala institució està patrocinada amb fons privats de les dues Corees i molt en especial de l’església evangèlica americana i jo no he acabat d’entendre el perquè de la seva existència, com no sigui que l’ensenyament públic té mala premsa fins i tot a Corea del Nord.

Els alumnes de Suki Kim, tots ells mascles a fregar de la vintena, demostren una penosa immaduresa i una abismal ignorància que ni els privilegis familiars han aconseguit eradicar: creuen que el coreà és la llengua més parlada del planeta, somien amb veure algun film de Harry Potter, no tenen cap idea del que cal fer per seduir una noia i no poden concebre la comunicació online, ni que sigui telefònica. Les excursions fora d’aquest hermètic oasi són escasses i molt controlades, de manera que les vistes del país “real” són impressionistes i poc satisfactòries, més especulatives que perspicaces.

Mentrestant Kim s’enfronta als seus fantasmes particulars: un xicot del que no està enamorada i que ha quedat embarrancat en el mutisme de Brooklyn, uns companys de claustre que posen en dubte el seu sentiment religiós de la vida i una mena de mala consciència per estar jugant a la puta i la ramoneta, fent de reportera infiltrada, que pot posar en perill la vida de tots els implicats, començant pels seus innocents alumnes. La conclusió rep un plus quan el dictador de torn la palma, no em pregunteu com se deia.

L’interès del llibre és justet i es podria esperar quelcom més  en la descripció d'una terra de tants prodigis. Prefereixo mil vegades el més epidèrmic però més encertat “Pyongyang” de Guy Delisle, on aprendràs tot el que et cal entendre de Corea del Nord sense necessitat de passar a través de les neurones reticents d’una americana de nou cuny.