A l’infern de dos en dos

Quina gran època per seguir sèries televisives! Quin ventall d’ofertes! Quina varietat de gèneres! Quina originalitat de plantejaments! La veritat és que, quan observo tot el que he vist i el que em queda per veure, faig curt de signes d’exclamació. Però potser les sèries que més m’admiren són aquelles que no tenien cap dret a ser tan bones. Ja va passar amb aquell plançó impossible del film «Fargo», que va triomfar contra tot pronòstic, i ja prepara una segona temporada. I ha passat de nou amb «Better Call Saul», una precuela de «Breaking Bad» que desenvolupa el passat de Saul Goodman, l’advocat engalipador que encarna l’actor Bob Odenkirk. L’aposta era arriscada ja que, tot i que el personatge era graciós, no presentava gaire gruix i convidava més aviat a la caricatura fàcil.

Però els guionistes Vince Gilligan i Peter Gould han evitat la temptació del clixé i, en aquest viatge de sis anys en el passat de Goodman, li han aportat una inesperada densitat. Per començar encara no rep el nom de Saul (ni pràcticament el rep durant tota la temporada, malgrat el títol), sinó que es diu James McGill. Continua sent, això sí, un advocat de mala mort, habitual del torn d’ofici, i poc aficionat a solucionar els plets a la sala de judicis. Al seu voltant, un grapat de personatges tan interessants com gens trivials, com el seu germà Chuck, un advocat de prestigi amb hipersensitivitat electromagnètica, o una advocada que exerceix amb molta elegància d’esquer amorós.

A diferència de «Breaking Bad», on es percebia el sentit general de la trama (els progressos de Walter White en el món de la droga, mentre intentava deixar la família ben condicionada després del seu decés), a «Better Call Saul» els guions són encara més lliures i semblen jugar com a variacions sobre el tema de l’advocat que mira de buscar-se la vida sense deixar que es perdi tot sentit de l’ètica. Cada capítol representa un regal inesperat, de vegades d’una picaresca còmplice, d’altres d’una sarcàstica negror o fins i tot d’una punyent humanitat. El capítol sisè («Five-O»), que explica el passat de Mike Ehrmantraut, és modèlic i podria funcionar perfectament com a entitat narrativa autònoma.

El protagonista, Bob Odenkirk, a qui la sèrie permet mostrar uns registres molt més rics que a la sèrie mare, està deliciós, mig trapella escandalós, mig perdedor entranyable, però sempre amb el puntet del bon jan malgrat seu. I Jonathan Banks, el Mike Ehrmantraut de «Breaking Bad», es manté en un discret segon terme, però broda el mencionat capítol anomenat «Five-O». Em sap greu que no guanyés l’Emmy pel qual estava nominat aquest passat diumenge.

A «Better Call Saul» hi podreu retrobar també algun altre narco-secundari de la «Breaking Bad» original. Hi reconeixereu la nitidesa cristallina de l’altiplà desèrtic d’Albuquerque (New Mexico) i alguns plans més que estèticament deliberats, però preciosos, amb una fotografia que és pur Instagram per a les masses. La cortineta dels crèdits deu de ser la més breu i àcida de la televisió moderna, amb permís de «The Good Wife».

L’única pega que li he trobat a BCS és que l’últim capítol fluixeja i no conclou la temporada a la mateixa altura que els capítols anteriors. Però com que la sèrie ha estat renovada per un any més, postergaré les discussions fins un futur més o menys proper.