L’església i el melic

Els evangelistes, foto de Jacob Jordaens

Emmanuel Carrère és autor que s’ha especialitzat en el que s’anomenen «novel·les de no ficció», un artefacte que no ha inventat ell, però que ha dut a altes cotes d’excel·lència. Llegiu si no «L’adversari» o «Limonov», reportatges apassionants que ressonen amb trasbalsadores revelacions sobre la natura humana sense deixar de ser literatura de nivell superior. De totes maneres, no sempre la realitat es mostra tan generosa a l’hora d’oferir idees per a un nou llibre i de vegades cal forçar una mica la màquina per tal de trobar inspiració. Això és el que em sembla que li ha passat a Carrère amb el seu darrer llibre «El Regne» (Anagrama, 2015); el qual, per molts premis i nominacions que hagi obtingut al país veí, no li he acabat de trobar la solta.

El punt de partida, tal com l’explica al pròleg, sorgeix d’una perplexitat molt raonable. Un bon dia l’agnòstic i racional Carrère es pregunta com, mentre els déus de l’antiguitat —els Isis i Osiris egipcis, els Zeus i Apol·ló de l’Olimp, els Odin i Thor del Valhalla— han arribat als nostres dies com material de llegenda, fàcilment assimilables als personatges dels contes de fades, en canvi els mites del cristianisme, igualment fantàstics (aquella mare verge, aquelles resurreccions d’entre els morts), són respectats per milions de persones, creients o no, i el cap de l’església que els representa ha esdevingut un líder d’influència planetària. La primera idea de l’autor és preguntar directament alguns cristians com viuen la seva fe: si opten per deixar en un segon terme els elements més delirants del dogma, o bé els interpreten de forma simbòlica, com a metàfores que cal llegir en clau transcendent.

De sobte, Carrère s’adona que aquesta pregunta la podria respondre ell mateix, ja que, tot i ser agnòstic en l’actualitat, durant tres anys de la seva vida va convertir-se en un fanàtic catòlic de missa diària, lector i comentador dels evangelis, disposat fins i tot a renovar els vincles matrimonials a una parròquia del Caire i a batejar els seus fills petits. La crònica d’aquest període de crisi ocupa el primer quart del llibre (de fet es titula «Una crisi») i encara que es relaten detalls molt íntims de la vida de l’escriptor i d’altres de més mundans, no em sembla que projectin gaire llum sobre el misteri de la fe, més enllà de constatar que ell hi va caure en un moment de depressió, d’esterilitat creativa i d’abúlia matrimonial i que en va sortir tan inexplicablement com hi havia entrat.

Superada aquesta estona de mirar-se el melic, amb dubtosos beneficis pel lector (també s’ha de dir), Carrère entra en matèria i investiga ara els primers temps de la propagació del cristianisme, aquells que van plantar els sòlids fonaments d’aquesta religió d’èxit tan persistent. Com a conductors del relat escull l’antipàtic Pau/Saule i el seu fidel «paparazzo» Lluc, i com a texts documentals, l’epistolari del primer i l’evangeli i els «Fets dels apostols» del segon. A favor seu, cal reconèixer que els «Fets» és un dels llibres menys divulgats de la Bíblia i que la representació pictòrica dels seus episodis és una absència flagrant de la Historia de l’Art; per tant Carrère, que juga amb la nostra ignorància, pot anar parafrasejant-ne fragments i fer-los sonar com a novetat. De totes maneres, i per dir-ho suau, la veracitat «històrica» del Nou Testament és controvertida i ni tan sols les obres de l’historiador jueu Flavi Josep arriben a sancionar-la; per això l’autor d’«El regne» es veu obligat a fer equilibris per donar continuïtat i versemblança al conjunt. Molt en el paper del novel·lista de gènere, quan li convé conjectura a cor que vols —pot ser capaç d’imaginar les faccions de Saule o l’estat d’ànim de Lluc—; però en altres moments es limita a confessar que no ho podem saber, i passa pàgina. Per fer més amè un material que és francament eixut, com ho poden ser les disputes doctrinals dels primers prosèlits cristians, s’estableixen nombrosos paral·lelismes amb escenaris tan allunyats com el de la revolució bolxevic, el de la medecina «New Age» o el film «Matrix».

Aquesta lleugeresa expositiva de vegades fa sospitar una falta de propòsit que pot fregar l’arbitrarietat. Per exemple, hi ha un resum innecessari de l’Apocalipsi de Joan (un text que no hi pinta res en el suposat fil del llibre), que sembla una excusa perquè Carrère ens descrigui la caseta que s’ha comprat a l’illa de Patmos. De detalls d’aquestos, ficats amb calçador, n’hi ha un munt, des de zombies, als models dels quadres de van der Weyden, passant per Philip K. Dick, no endebades l’autor en va escriure una biografia. El que m’ha semblat el súmmum del deliri, potser perquè estava jo a punt per la becaina, és la pertinència d’un llarg fragment sobre un vídeo pornogràfic d’una dona masturbant-se que a l’escriptor posa a cent. L’orgasme és real o és fingit?, es pregunta ell, mentre li envia l’enllaç a la seva senyora esposa. Tot molt francès.

Sóc un descregut, ja ho sabeu, i per tant les hipotètiques anades i vingudes d’uns propagandistes de la fe no em podrien deixar més fred. No us estranyi doncs que «El Regne» m’hagi avorrit com una purga. M’agrada quan Emmanuel Carrère investiga un subjecte real, com el Jean-Claude Romand de «L’Adversaire» o l’Eduard Limonov de «Limonov», i al bell mig de la crònica es permet fer una mica de literatura. Però quan fa volar coloms sobre coses com la identitat d’un personatge fora de camp de l’evangeli de Marc, em sembla que està abusant de la meva bona predisposició.

La traducció de Jordi Martín Lloret m’ha grinyolat en algun moment. Em xoquen  decisions onomàstiques, com que s’anomeni Tit al receptor de l’epístola a Titus o que Flavi Josep hagi esdevingut Josep Flavi. Va savoir.