Déu no ens estima

La Divina Família a l'hora de dinar

«Le Tout Noveau Testament» (imperfectament traduïda com: El nuevo Nuevo Testamento), el darrer film del fantasiós belga Jaco Van Dormael, encara que s’anuncii com una «kermesse" per a descreguts, pertany a aquella tradició irreverent, però finalment inofensiva, on també s’hi poden incloure les fantasies escatològiques sobre cel i infern de Lubitsch, les de Powell i Pressburger, o l’«Así en en el cielo como en la tierra» de l’immens manxego José Luis Cuerda.

El Déu de Van Dormael és un cabró sàdic, misantrop i desastrat (l’actor còmic Benoît Poelvoorde, en sabatilles i bata d’estar per casa) que manipula la Humanitat des del seu ordinador en un pis mediocre de la metròpoli brussel·lesa, mentre manté captives una esposa volgudament idiota (Yolande Moreau) i una filla rebel (Pili Groyne, recentment premiada a Sitges). El fill gran, en JC, fa temps que es va independitzar i no ha tornat a casa per raons que tots coneixem. La nena fugirà del pare maltractador i reclutarà sis deixebles que, juntament amb els dotze de JC sumarien els 18 necessaris per formar un equip de beisbol.

Comèdia subversiva però menys, plena d’imatges impactants i de moltes ganes de desmitificar; també amb algun moment tendre i fins i tot ensucrat, però sense arribar a l’embafament d’«Amélie». Hi surt Catherine Deneuve (sogra de Poelvoorde a la vida real), que s’ho munta amb un goril·la, només per això ja val la pena pagar l'entrada. «Le Tout Nouveau Testament» és imaginatiu i aporta bon rotllo; m’ha fet molta gràcia.