El traductor traït

Feia temps que tenia mono de llegir el sovint interessant Lluís Maria Todó, darrerament extraviat en aventures de literatura rosa per a adolescents gais, gènere del qual prefereixo mantenir-me allunyat. «L’últim mono» (publicat simultàniament en català i castellà per Club Editor) marca el seu esperat retorn a la narrativa adulta. En aquesta novel·la pren la paraula un narrador anònim, de professió traductor, el qual amb l’excusa de l’últim procés de desintoxicació del seu fill (de nom també omès) repassa l’historial addictiu d’aquest plançó heroïnòman, la relació amb les drogues del propi pare, la seva biografia sentimental i, de retruc, la crònica de la ciutat de Barcelona durant les quatre darreres dècades.

El mòbil vertebrador de la trama, el que obliga el narrador a dreçar una mirada retrospectiva, és la pregunta sobre fins a quin punt el comportament dels pares ha induït la toxicomania dels fills. Es tracta d’una estratègia de guió que es revela de curt abast i que deixa la novel·la una mica sense nord. Ni tant sols l’ambivalència del títol, on la darrera «tabula rasa» del drogo-addicte i l’humiliació auto-infligida del narrador conflueixen, arriben més enllà del joc de paraules afortunat.

Todó, com a bon francòfil, s’expressa de forma cristallinament analítica i deixa poc lloc per a les ambigüitats, tot i que suggereix més d’una vegada com de bé arribem a enganyar-nos en observar el que creiem que és la realitat. En el costat positiu de la balança, anoto les acurades descripcions dels models de noves famílies contemporànies, la seva flexibilitat estructural i també la fluïdesa de la seva sexualitat. Són igualment del tot oportunes les reflexions sobre la interpretació de les nostres experiències; no endebades l’autor viu bàsicament de la traducció: aviat s’estableixen paral·lelismes entre traslladar un text d’un idioma a un altre i convertir la pròpia vida en matèria textual. Tenim dret a millorar un text dolent amb la traducció? Tenim dret a millorar en l’autobiografia una vida amb mancances.

En el costat del deure comptable, apart de l’astènia argumental que ja he mencionat, he de fer constar un ànim editorialista per part de l’autor, que em sembla una mica fora de lloc. De la Barcelona d’abans i després del 92 se n’ha parlat (i se n’ha escrit) prou. Em sembla un argument masegat i peresós lamentar la desaparició del «barri xino» i el sorgiment del «Raval» amb tota la morralla turística que això hi afegeix. Todó no hi aporta res de nou en aquest sentit, ni tampoc és el seu narrador el portaveu més adequat d’una determinada Barcelona «canaille».

També em resulta pueril que el narrador (que aquí diria que parla més que mai per boca de l’autor) s’entesti a emprar formes no normatives —masculinitzant el mot «síndrome» o eliminant-li una «d» a «addicció»— i ho subratlli cada vegada que ho fa, sense que aporti cap motiu per la seva "rebel·lia". No sóc filòleg, però si (com sospito) a Todó li molesta que l’ortografia catalana d’aquests substantius difereixi de l’espanyola, s’ho hauria de fer mirar.

Per altra banda, m’ha semblat detectar dades contradictòries, inconseqüències temporals i anacronismes, el que en una obra amb aspiració a la crònica és preocupant. Un pis que a la primera part està situat a la Dreta de l’Eixample, al final de la segona es troba al carrer Muntaner. La relació amb Montse dura quatre anys en un lloc i vuit en un altre. Se suposa que el narrador està traduint la pèssima novel·la de Pascal Lechamp en l’actualitat, però també sembla estar-ho fent al final de la segona part, que la precedeix en deu anys. Segons com es fan els càlculs, l’últim mono del fill s’hauria de datar a principis de la dècada del 2000, però llavors detalls com els ipod o la reapertura del Velódromo queden exclosos del marc temporal del llibre. Crec que un «editor», en el sentit anglès de la paraula, no li hauria vingut malament al llibre.

Com he deixat entendre des de fa estona, «L’últim mono» (malgrat haver-lo llegit d’una tirada quasi frenètica) no m’ha entusiasmat. El seu protagonista narrador és un acomodatici peix sense sang, incapaç de generar cap drama, i el fill drogo-addicte amb el que a penes interactua esdevé més una peça d’utillatge que una persona de carn i ossos. Malament, quant el que més recordes d’un llibre són els forats de la trama.