Els morts (i els que els vetllen)

Si hi ha una figura de l’imaginari fantàstic que no entenc de cap manera ha de ser la del «zombie», despulla estúpida que només busca perpetuar-se a través de la depredació. Per això difícilment em veureu seguint «The Walking Dead» o carnisseries similars. Molt més interessant em sembla la sèrie francesa «Les Revenants», el punt de partida de la qual resulta molt més suggeridor. En una petita ciutat muntanyenca (filmada a l’Alta Savoia francesa) comencen a ressuscitar difunts, morts cinc, deu o trenta-cinc anys enrere. Retornen amb la mateixa aparença que tenien en el moment de la seva mort, però sense ser conscients del seu traspàs, i encara que comparteixin amb els «zombies» una fam considerable, se’ls pot atipar amb aliments convencionals. No cal reflexionar gaire per adonar-se de com és d’inquietant la premisa: només cal que pensem en la possibilitat que tornés a la vida un dels nostres familiars difunts i com això ens desestabilitzaria. No us estrany doncs que a «Les Revenants» els ressuscitats acabin fent més nosa que servei.

La sèrie es basa en una pel·lícula de 2004 de Robert Campillo, que no va tenir cap èxit, i el desenvolupament del nou guió el signa Fabrice Gobert, encara que Emmanuel Carrère va col·laborar-hi al principi (fins que va afartar-se de bregar amb creadors modernets, com revela al seu darrer llibre «Le Royaume»). Els guions dels capítols juguen molt bé la carta de no donar gaires explicacions i van fent aparèixer els ressuscitats i les seves particulars històries amb comptagotes, evitant en tot moment un empatx assimilable a una apocalipsi «zombie». Predomina un toc de naturalisme gèlid enmig d’una comunitat endogàmica que fa pensar en el «Twin Peaks» de David Lynch, encara que a «Les Revenants» no hi ha (gairebé) cap marcianada, però sí algunes pinzellades fantàstiques.

Bons actors, fins i tot els joves (que ja és digne d’admiració), dels quals només em sonava Anne Consigny, gràcies a Alain Resnais, difunt recent i «pas revenu». Els títols de crèdit són una preciosa filigrana i la banda sonora, un xic reiterativa, corre a càrrec dels escocesos Mogwai. En canvi, el seu àlbum «Les Revenants» —en el qual les peces originals cobren nou múscul— el recomano incondicionalment.

Només he vist els vuit episodis de la primera temporada, la de 2012, i el seu saldo final és que t’entretenen prou i et deixen intrigat, però que no t’expliquen pràcticament res ni dels fenòmens paranormals ni de l’objectiu dels ressuscitats. Potser ja es tracta d’això el gènere fantàstic i només cal demanar que no s’excedeixin jugant amb les nostres expectatives o corren el risc d’esgotar la nostra paciència, com va passar a l’esmentada «Twin Peaks». S’acaba d’emetre (literalment) la segona temporada a Canal+; no tinc ni idea com ha anat; em postulo com a reincident.