Sota sospita permanent

«El virus de la por», el darrer film de Ventura Pons adapta la peça teatral d’èxit «El principi d’Arquímedes» de Josep Maria Miró, adaptació en la qual hi han intervingut tant el director com l’autor. El seu tema, de candent actualitat, l’abús de menors. En un centre esportiu municipal, en el marc d’un curset de natació per a infants, un nen espantat és consolat per un monitor. Una nena que ho presencia acusa el monitor d’haver besat l’infant als llavis. A partir d’aquí s’estudien les diverses reaccions que el fet provoca, tant entre els pares com entre els treballadors del centre i la seva direcció. El film «La caça» de Thomas Vinterberg tenia un punt de partida pràcticament idèntic, encara que sense l’aigua clorada. He de reconèixer que el guió de Pons i Miró té la virtut, que no tenia el del danès, de presentar-nos un acusat no precisament simpàtic i d’innocència no del tot nítida. Aquest fet enriqueix amb capes d’ambigüitat la visió del que ha succeït realment i afegeix complexitat a un conflicte que presentat d’una altra manera podria esdevenir esquemàtic.

No vaig veure «El principi d’Arquímedes» al teatre; però, si m’he de guiar per la seva versió cinematogràfica, crec que alguna cosa s’ha perdut en la translació. Ventura Pons opta, com sol fer en les seves adaptacions, per unes rígides solucions formals que encotillen el resultat i subratllen l’origen teatral de tot plegat. L’exposició en forma de trencaclosques, amb avanços i retrocessos temporals, m’imagino que ja existia al teatre, però crec que aquí no hi aporta res fins a esdevenir redundant. I els intents d’«airejar» la peça amb sortides a l’exterior i l’afegitó de secundaris amb frase constitueix potser la part més fluixa del film.

El quatre actors de l’obra original repeteixen aquí els seus papers, decisió audaç i digna d’aplaudiment (que a Hollywood mai no haguessin pres). No em convencen els  joves que hi surten, molt especialment el protagonista (Rubèn de Eguia), tanmateix de cos molt berenable. Molt millor se’n surten els veterans, Santi Ricart, i sobre tot Roser Batalla, una gran actriu que finalment ha pogut demostrar el seu poder també a la gran pantalla. Però «El virus de la por» resulta un xic encarcarat i el seu atractiu és en el fons bàsicament intel·lectual: som una colla de paranoics propensos al linxament sense judici previ? Possiblement sí.

****

En un altre ordre de coses és trist observar que el film de Pons s’estrenés en una sola sala de la seva ciutat natal i, a sobre, només en dues sessions diàries. Per fortuna la seva carrera comercial s’ha pogut prolongar amb la reestrena al cinema Texas, del qual Ventura Pons n’és propietari.