Difunts exquisits: el Solitari de Rodrigues

Aquest (modest) segon apunt us farà abaixar les elevades expectatives creades per la inauguració de la sèrie. Reconeguem-ho, el parent més taxonòmicament proper del dodo no ha gaudit mai de la popularitat mítica del seu cosí. Fou ocell endèmic de l’illa Rodrigues (560 quilòmetres de res a l’est de Maurici), poèticament batejat com el Solitari de Rodrigues (Pezophaps solitaria) gràcies als seus hàbits poc sociables, equiparables als de l’ibis de Reunion (també extint).

En el registre històric se’l menciona per primer cop a finals del segle XVII i a penes un segle més tard ja era vestigi del passat (per l’efecte combinat d’humans amb fal·leres cinegètiques i altres depredadors domèstics). L’únic retrat que se li va fer en vida el firma François Leguat l’any 1708 i sembla més la il·lustració d’una rondalla infantil que l’obra d’un naturalista. Posteriorment se n’han fet reconstruccions poc fiables a partir d’ossos trobats. La ironia està servida, primer te’l carregues i després procures fer un admirable treball de paleontologia deductiva. De casos com aquest en trobarem un grapat a la sèrie.

La bèstia en si era una mena de dodo amb sentit de la discreció: un colom gegantí (de la grandària d’un cigne), de coll extrallarg, protuberàncies al principi del bec i als turmells, de mascles considerablement més grans que les femelles i color gris i marró de gos com fuig. Sospito que no li hagués dedicat mai més de dues mirades si no es digués com es diu.

Connecto ara, d’improvís i per al·lusions, amb una expressió que (també) crec extinta, com és la de «estar de Rodríguez». El terme s’emprava a l’España dels 60 per referir-se als solitaris marits que, abandonats a la canícula de la gran ciutat (segurament Madrid), es lliuraven al consol de diverses senyoretes de companyia, fossin gratuïtes o de pagament. Billy Wilder a «The Seven Year Itch» (o «La tentación vive arriba», dit en castís) va instaurar el concepte «avant la lettre» amb la impagable ajuda de Marilyn Monroe i Rachmaninoff. Actors en erecció perpètua, com Alfredo Landa, l’elevaren al nivell de la categoria; encara que, en el seu moment, «Los pájaros de Baden Baden» (Mario Camús, 1975, basant-se en Ignacio Aldecoa) aparegué com la seva encarnació més cultivada i perfecta.

A la recerca de l’explicació etimològica, he trobat aquesta pàgina, que si no és veritable és ben trobada. Em disculpareu, si la majoria dels que es mencionen són prínceps de la caspa.

Actualment ja no es parla dels «Rodríguez», sepultats a l’aire del seu temps (els feliços 60), com ho fou el mite contemporani de les sueques. M’imagino que els marits continuen enganyant les seves senyores, com s’ha fet des dels principis de la Història, i també a la viceversa; però ara que les distàncies s’han escurçat i hom pot visitar diàriament la família, per lluny que estiuegi, i que l’adulteri es pot practicar sense contraindicacions a gairebé qualsevol àmbit de la vida, la idea dels «Rodríguez» ha esdevingut definitivament arnada.