Dissabte i l’etnològic

Sant Pancraç vs. el gatet de la felicitat

Sense cap pel·lícula que ens atragués a la cartellera, hem repassat les exposicions que teníem pendents i hem optat per anar al Museu Etnològic, que és gratuït fins el proper  4 de desembre. Abans, per dinar, volia anar a un bar gallec del carrer Manso que m’havien recomanat, però estava tancat i hem acabat en un altre bar de menú freqüentat per tots els jubilats de la mançana: en qualsevol cas un dels locals menys «hipsters» de tot el barri de Sant Antoni.

Pujar fins l’Etnològic implica franquejar les particulars costures que separen el Poble Sec de la muntanya. Aquesta tarda, amb una llum especialment adequada, he descobert belles perspectives de la ciutat per carrers que es diuen Sancho Marraco, Concòrdia i Concepció, indrets que no havia trepitjat en la vida. I després, penetrar a Montjuïc, sempre és un cau de sorpreses. No diré que és una muntanya màgica, que no ho sé, però sí que és la més noucentista de l’univers. Es nota que el meu ànim era especialment cofoi aquest dissabte?

L’Etnològic en si ja és tota una altra qüestió, començant per l’edifici que, vist des de fora, és un horror absolut en forma de rusc hexagonal (indubtablement l’any 1973 fou el pitjor de la història de l’arquitectura, tot i que l’interior no està pas malament). D’ençà que es va inaugurar fa pocs mesos l’interessant Museu de les Cultures del Món del carrer Montcada, planava sobre el seu germà gran de Montjuïc una ferma sospita de quedar condemnat a l’«espardenyisme» més fonamentalista. Vist com s’ha redissenyat l’exposició de la seva col·lecció, després d’haver tingut el museu tancat des del 2011, diria que si hi ha propaganda no l’he percebut.

El primer que veu el visitant és una agrupació de ninots fallers gegantins: un siurell balear, flanquejat per les figures caricaturesques dels il·lustres etnòlegs Ramon Violant i Joan Amades. Rectifico sobre la inexistència de contingut doctrinari: la conjunció del siurell, el ninot faller i Joan Amades no podria ser més pancatalanista.

L’exposició estable (entengueu permanent) de la planta 2 és un calaix de sastre impossible. Un garbuix d’èpoques, estils i orígens que se suposa que «dialoguen» entre elles, encara que el visitant no acabi d’entendre de què estan parlant. Que em juxtaposin una màquina de cosir Singer, un bressol pirinenc dels anys 40, un bagul marroquí del segle XIV i un vell televisor Marconi, no em serveix de res, si algú no em guia.

Les exposicions temporals almenys tenen un objectiu comprensible: l’una va de terrissa i l’altra de religió i festes populars. Són tan modestes com simpàtiques. Al soterrani, apart d’uns grans panells informatius sobre admirables etnòlegs catalans, es pot contemplar una pila de vitrines amb col·lecció no exposada. És el que se’n diu «Reserva visitable» i està també molt bé.

L’autobús 55, que ens ha retornat a la civilització, ha hagut de desviar-se del seu trajecte, perquè a la plaça de Catalunya hi havia una manifestació (contra l’inici d’una altra guerra a l’Orient Mitjà, contra l’escalfament global o contra la massacre de París [esborreu el que no convingui]). El conductor s’ha perdut (vergonyosament), mentre pujava pel carrer Aribau. Esperàvem que girés a la dreta per Consell de Cent, per València o per Rosselló. Ho ha fet finalment al carrer de París, després de demanar auxili telefònic a un col·lega. No sé d’on treuen els conductors talossos dels autobusos de Barcelona: un mínim coneixement de l’ordre dels carrers de l’Eixample, segons l’evangeli de Víctor Balaguer, hauria de ser exigible.