País petit

Més enllà de les sèries televisives de qualitat, americanes i britàniques, un dels països més improbables per oferir recents programes d’interès ha de ser la petita Dinamarca. Tot va començar l’any 2007 amb «Forbrydelsen» («The Killing»), més coneguda aquí pel seu deixatat «remake» americà, tot i que les tres temporades originals (2007-2012) són de visió obligada per a qualsevol fan de la novel·la negra nòrdica i els jerseis de llana de les illes Fèroe. Més recentment la sèrie històrica «1864» (de 2014) ha saltat a la palestra com la més cara produïda a Dinamarca. No l’he vista, però m’asseguren que val molt la pena.

Entremig hi ha «Borgen», una ficció política d’Adam Price estrenada el 2010 i possiblement liquidada definitivament l’any 2013. Curiosament a «Forbrydelsen» la part política que «Borgen» mostra quedava inextricablement lligada a l’element criminal, potser perquè Dinamarca és un país indiscutiblement petit i tothom acaba relacionat, vulgui o no vulgui. Així passa que, vista una d’aquestes sèries, ja coneixeràs els actors de tota la resta. Pilou Asbaek (aviat a «Joc de trons») i Søren Malling els trobaràs tant a «Borgen» com a «Forbrydelsen» i a «1864». La protagonista Sidse Babett Knudsen, en canvi, se salva de «The Killing», però intervé a les altres dues.

Si es parla d’una sèrie política a la televisió és inevitable comparar-la amb «The West Wing» i ja puc avançar que «Borgen» no compta amb diàlegs tan elaborats com els d’Aaron Sorkin, però també es lliura d’una visió excessivament idealista de la política. En el cas danès el protagonisme corre a càrrec de Birgitte Nyborg, líder del Partit Moderat, la qual en el primer capítol de la primera temporada esdevé cap del govern de forma inesperada. La sèrie combina els problemes propis d’haver de governar un país amb els que genera la conciliació laboral amb la vida familiar, aguditzats pel fet que la primera ministra és una dona. En cada episodi té també molta importància el paper dels mitjans de comunicació, representats sobretot per la cadena de televisió TV1 i la repòrter Katrine Fønsmark. De fet a cadascun dels capítols hi ha com a mínim una entrevista de Katrine a un dels membres del govern, el que fa pensar que la política danesa deu ser molt més transparent que la de casa nostra.

Amb aquest tipus de sèries és inevitable fer comparacions odioses i pensar amb Mariano Rajoy, quan veus a Birgitte Nyborg exigint dimissions immediates als membres sospitosos de corrupció del seu gabinet. També resulta totalment nòrdic contemplar com la primera ministra, quan arriba a casa, es posa a recollir els plats del sopar (que el seu marit ha preparat), ja que ha renunciat tant a la residència oficial com a qualsevol ajuda domèstica externa. Potser el pitjor defecte de «Borgen» és precisament aquest, que no acaba de donar la idea que estigui parlant del govern d’un país, ja que tot té un to íntim i endogàmic, com si a penes hi hagués món fora de la sèrie.

Apart d’això, els guions de cada capítol són força rodons i manegen amb habilitat diversos fils de l’esfera pública i privada. Sortosament algunes coincidències forçades (de nou el país petit) del primer episodi no es repeteixen més endavant. Els actors són tots de gran competència i Sidse Babett Knudsen, en particular, porta el protagonisme de forma excel·lent, amb sobrietat i sense histrionisme, una molt creïble dona real.

Possiblement «Borgen» no assoleix l’envejada categoria de sèrie de culte; però és una manera entretinguda i intel·ligent de consumir píndoles de realisme democràtic en racions de seixanta minuts.