L’estiu de la seva vida

Pobra Sylvia Plath, em temo que fins i tot a l’altra vida està sent víctima dels nostres prejudicis. Vam llegir al club de lectura «La campana de vidre», l’única novel·la que va escriure, i «a posteriori» tots vam confessar que ens feia molt mala espina i que per això no l’havíem llegida abans. Sol passar quan algú que practica la poesia es trasplanta a la prosa, com si no fos possible ser mestre en més d’un gènere literari. La veritat és que ens va agradar molt a tots els que vam arribar a llegir-la.

Resulta difícil contemplar amb el cap fred una novel·la sobre tendències suïcides, quan saps que la seva autora va cometre suïcidi el febrer de 1963, un mes després de la publicació (sota pseudònim) de «La campana de vidre» al Regne Unit [als Estats Units no apareixeria fins quatre anys més tard]. No és només que sigui inevitable identificar la narradora amb la novel·lista, sinó que a més plana sobre la lectura un sentiment ominós, tot i que el llibre acaba en un to incert, però esperançat.

El relat presenta la davallada anímica d’Esther Greenwood, una prometedora estudiant provinent dels suburbis de Boston, a qui han ofert treball de becària en una glamurosa revista femenina de Nova York. El que hauria de ser una situació de somni per a qualsevol noia de la seva edat, esdevé un seguit d’experiències frustrants on predomina el sentiment d’inadequació. El retorn a la llar materna exacerbarà el seu deteriorament mental, probablement degut a un estat depressiu, i encetarà una sèrie de topades amb l’estament psiquiàtric de l’època (sessions d’electroxoc incloses).

«La campana de vidre» —escrita a grans i inspirades pinzellades, sense atendre ni la continuïtat ni la introducció detallada de cadascun dels personatges—, té un valor que va molt més enllà de la descripció d’un trastorn depressiu en primera persona. Retrata a la perfecció l’ansietat de les noies del seu temps (principis dels anys 60 del segle XX) sobre quina era la seva millor estratègia per encarar el futur i si els homes hi tenien o no un paper preponderant. A les portes de la Revolució Sexual, Plath mostra a totes les parts implicades en un estat de confusió quasi còmica. L’escena en la qual Buddy Willard li dóna una lliçó d’anatomia masculina a l’Esther Greenwood, ha de ser una de les més estranyes i incòmodes de la literatura universal.

Només cal lamentar, com a gran pèrdua en el vast camp dels Universos Hipotètics, que Sylvia Plath nasqués massa aviat. O que el Seroxat s’inventés massa tard.