Dos Fassbender millor que un (i 2)

Vull declarar d’entrada que no sento cap admiració acrítica ni per Steve Jobs ni per les seves invencions tecnològiques, de les quals sóc eventual usuari sense que acabi de veure’ls-hi les virtuts. Per això l’estrena d’un film titulat sense embuts «Steve Jobs» no m’hauria d’haver tret la son, si no fos pels noms que li estan associats: els de Michael Fassbender i sobretot el d’Aaron Sorkin. En el cas equiparable de Mark Zuckerberg, un altre figura que tampoc m’interessa en absolut, només les bones arts del guió de Sorkin (i la direcció de David Fincher, també cal dir-ho), van aconseguir convertir «The Social Network» en quelcom molt proper a una obra mestra. No seria forassenyat esperar que aquest «Steve Jobs», malgrat estar dirigit per Danny Boyle, assolís altures similars. Per descomptat no m’interessa per res entrar en discussions sobre si aquest Jobs que se’ns mostra s’assembla o no al real: en una ficció escrita o filmada, l’únic que demano és la seva veritat dramàtica. Si volgués dades més objectives les aniria a buscar en una biografia o en un documental.

Llavors, se’n surt o no en Sorkin? La resposta és tant sí com no; el que és indiscutible és que hi ha poques pel·lícules tant de guionista com aquesta i cal agrair-li per començar que eviti les habituals trampes dels «biopics». Que ningú s’esperi doncs el relat convencional de l’heroi que neix, lluita, triomfa, es reprodueix i mor. La trama s’articula a partir del que succeeix en els quaranta minuts (quasi en temps real) previs a les presentacions de tres productes emblemàtics sorgits del cap de Jobs: l’Apple Macintosh (gener de 1984), el malaguanyat ordinador NeXT (octubre de 1988) i l’Apple iMac (maig de 1998). En cadascun d’aquests tres segments hi compareixen exactament els mateixos personatges, sense cap respecte per la fidelitat històrica: l’executiva de màrqueting i portaveu del sentit comú Joanna Hoffman (Kate Winslet), el cofundador d’Apple Steve Wozniak (Seth Rogen), el Director General d’Apple entre 1983 i 1993 John Sculley (Jeff Daniels), el membre de l’equip original Mac Andy Hertzfeld (Michael Stuhlbarg), el periodista de la revista GQ Joel Pforzheimer (John Ortiz) i la filla no reconeguda de Jobs (successivament Makenzie Moss, Ripley Sobo i Perla Haney-Jardine).

Aquesta estructura tan artificiosa acaba passant factura per la seva rigidesa i previsibilitat. Tal coincidència de personatges no hi ha qui l’entomi amb naturalitat, quan a més els seus conflictes respectius a penes evolucionen. Cadascun dels tres segments ha estat filmat amb diferent tècnica: 16 mm per 1984, 35 mm per 1988, vídeo per 1998. No crec que els espectadors comuns ho apreciem, com tampoc percebrem que la banda sonora de Daniel Pemberton és successivament analògica, simfònica i digital. Danny Boyle, un director que em sembla totalment inadequat per aquesta empresa, intenta aportar varietat visual a un guió que és pur excés verbal: no se n’en surt, malgrat les floritures de videoclip. Un director analític com David Fincher probablement li hauria convingut més al film.

Un enorme problema d’aquest «Steve Jobs» és que el seu protagonista és un cabró, egocèntric amb el que costa empatitzar o fins i tot relacionar-se. El guió de Sorkin rarament el salva i la seva evolució durant els tres actes del drama és més teledirigida que realment viscuda. El gest d’acceptació final envers la seva filla està escrit amb molt poca traça. Sorkin es mostra més destre en la descripció de processos organitzatius que en la plasmació de sentiments humans. i Fassbender resulta més convincent quan més mala ànima mostra.

Dit això, els actors estan tots excel·lents, incloses les nenes successives. Fassbender carrega tot el pes de l’acció sobre les seves espatlles, ja que pràcticament mai no abandona la pantalla i ho fa molt bé, malgrat l’antipatia que ha de demostrar; de fet, resulta més convincent quan més mala ànima mostra. Tanmateix jo em quedo amb la Winslet, en un paper que no té res de particular, però que ella converteix en una persona de carn i ossos. Que visquin també (Daniels, Stuhlbarg, Rogen) la resta d’actors.

Confessaré que alguns moments s’han fet pesats o incomprensibles (els que tenen que veure amb estratagemes inversores o sistemes operatius); però d’altres tenen humor o un bon potencial dramàtic. No m’ha dolgut veure la pel·lícula, però segurament l’oblidaré aviat sense tenir clar què ens volia explicar Sorkin. Potser que els triomfadors egocèntrics amb l’edat aprenen a dissimular una mica.