 |
| El diccionari de Nick Cave |
No és cap secret que en aquesta casa ens agraden molt les llistes. Evitaré buscar-hi una explicació psicològica, tot i que sempre em puc consolar amb la certesa que no estic sol en la dèria. De forma quasi inevitable les passades festes havia de rebre com a regal el llibre «Listas memorables» (Salamandra, 2015), una recopilació de Shaun Usher, qui fa un any ja ens havia ofert unes «Cartas memorables» de gran èxit comercial. Subtitulat «Sucintas o detalladas, personales o públicas. Más de ciento veinte listas confeccionadas por gente anónima y personajes célebres de la Historia» podeu comptar que el seu nivell d’interès és força variable: algunes m’han divertit força, mentre que d’altres me les he saltat després de llegir dues ratlles.
Abunden els decàlegs, encara que no sempre constin de deu manaments, amb la clara intenció d’establir unes pautes de conducta destinades a gaudir d’una vida plena. Entre els prescriptors trobarem gent tan diversa com Benjamin Franklin, Bertrand Russell, Francis Scott Fitzgerald, Anton Txekhov o Christopher Hitchens (potser el meu favorit). En alguns casos el conjunt de normes és molt més específic: així Frank Lloyd Wright estableix com s’han de comportar els arquitectes del seu equip, Rudyard Kipling aconsella al seu fill les regles bàsiques per viure a Londres («No paris mai un autobús amb el peu. No és una bola de croquet»), Captain Beefheart estableix els deu manaments per tocar la guitarra, Gene Autry sentencia el codi d’honor del cowboy i Chrissie Hynde aconsella les roqueres amb total coneixement de causa.
En general l’inventari d’objectes heterogenis i la llista de noms d’homes i dones desconeguts tendeix al tedi. El recompte dels morts de la Gran Plaga de Londres, les bruixes cremades a Salem o els noms dels esclaus de George Washington crec que ni he començat a llegir-los. Les llistes de la compra de Galileu o Miquel Àngel són afortunadament breus, però la relació dels regals d’any nou d’Isabel I d’Anglaterra és inacabable. Més simpatia suscita George Perec que va resumir tot el que havia menjat durant un any: un document irreemplaçable sobre la dieta d’un ciutadà francès de la segona meitat del segle XX. En canvi la col·lecció d’idees que va anotar Lovecraft per a possibles relats futurs és inaguantable (a menys que siguis fan).
Alguns autors de llistes les utilitzen com a via de perfeccionament. El músic australià Nick Cave (vegeu la foto de dalt), s’apunta totes les paraules que desconeixia o li criden l’atenció, de cara al seu possible ús futur. Johnny Cash anota a les tasques del dia «no fumar» i «besar June» (la seva esposa) entre altres coses més mundanes. Kurt Vonnegut Jr. es compromet, mitjançant un contracte de molt divertit clausulat, a dur a terme una sèrie de feines domèstiques mentre la seva dona està embarassada. Leonardo da Vinci o Thomas Edison detallen possibles temes a investigar, mentre que Sir Isaac Newton llista els pecats que ha comès abans de fer dinou anys.
Una modalitat freqüent en el llibre és la de les nomenclatures alternatives. A «Listas memorables» descobrireu el nom de 50 nans malastrucs que mai arribaren a l’estrena de la Blancaneus de Disney. Trobareu també les múltiples formes de titular una obra mestra de Hitchcock, sense que s’anomeni «Vertigo». Llegireu un repartiment de «The Godfather» (el de Coppola) que no té res a veure amb els actors de l’original. Repassareu les millors cinquanta maneres de batejar el fonògraf de Thomas Edison. I, com que la frase final de «Gone with the Wind» [Frankly, my dear, I don’t give a damn] semblava obscena a l’època, haureu d’aguantar totes les bajanades que escrigueren els publicistes de l’estudi per substituir-la.
Estic tan posseït per les llistes, que demà publicaré un segon capítol sobre el llibre. Serà més divertit, crec.
Abunden els decàlegs, encara que no sempre constin de deu manaments, amb la clara intenció d’establir unes pautes de conducta destinades a gaudir d’una vida plena. Entre els prescriptors trobarem gent tan diversa com Benjamin Franklin, Bertrand Russell, Francis Scott Fitzgerald, Anton Txekhov o Christopher Hitchens (potser el meu favorit). En alguns casos el conjunt de normes és molt més específic: així Frank Lloyd Wright estableix com s’han de comportar els arquitectes del seu equip, Rudyard Kipling aconsella al seu fill les regles bàsiques per viure a Londres («No paris mai un autobús amb el peu. No és una bola de croquet»), Captain Beefheart estableix els deu manaments per tocar la guitarra, Gene Autry sentencia el codi d’honor del cowboy i Chrissie Hynde aconsella les roqueres amb total coneixement de causa.
En general l’inventari d’objectes heterogenis i la llista de noms d’homes i dones desconeguts tendeix al tedi. El recompte dels morts de la Gran Plaga de Londres, les bruixes cremades a Salem o els noms dels esclaus de George Washington crec que ni he començat a llegir-los. Les llistes de la compra de Galileu o Miquel Àngel són afortunadament breus, però la relació dels regals d’any nou d’Isabel I d’Anglaterra és inacabable. Més simpatia suscita George Perec que va resumir tot el que havia menjat durant un any: un document irreemplaçable sobre la dieta d’un ciutadà francès de la segona meitat del segle XX. En canvi la col·lecció d’idees que va anotar Lovecraft per a possibles relats futurs és inaguantable (a menys que siguis fan).
Alguns autors de llistes les utilitzen com a via de perfeccionament. El músic australià Nick Cave (vegeu la foto de dalt), s’apunta totes les paraules que desconeixia o li criden l’atenció, de cara al seu possible ús futur. Johnny Cash anota a les tasques del dia «no fumar» i «besar June» (la seva esposa) entre altres coses més mundanes. Kurt Vonnegut Jr. es compromet, mitjançant un contracte de molt divertit clausulat, a dur a terme una sèrie de feines domèstiques mentre la seva dona està embarassada. Leonardo da Vinci o Thomas Edison detallen possibles temes a investigar, mentre que Sir Isaac Newton llista els pecats que ha comès abans de fer dinou anys.
Una modalitat freqüent en el llibre és la de les nomenclatures alternatives. A «Listas memorables» descobrireu el nom de 50 nans malastrucs que mai arribaren a l’estrena de la Blancaneus de Disney. Trobareu també les múltiples formes de titular una obra mestra de Hitchcock, sense que s’anomeni «Vertigo». Llegireu un repartiment de «The Godfather» (el de Coppola) que no té res a veure amb els actors de l’original. Repassareu les millors cinquanta maneres de batejar el fonògraf de Thomas Edison. I, com que la frase final de «Gone with the Wind» [Frankly, my dear, I don’t give a damn] semblava obscena a l’època, haureu d’aguantar totes les bajanades que escrigueren els publicistes de l’estudi per substituir-la.
Estic tan posseït per les llistes, que demà publicaré un segon capítol sobre el llibre. Serà més divertit, crec.
El músic australià Nick Cave (vegeu la foto de dalt), s’apunta totes les paraules que desconeixia o li criden l’atenció, de cara al seu possible ús futur. AIXÒ HO VAIG FER DURANT MOLTS ANYS, però no pel seu possile ús, sino per saber-ne el seu significat; emprem moltes paraules que no sabem exactament que volen dir, nomès un exemple:un panarra no és un a qui li agrada molt el pa, panarra vol dir tonto, que tonto, de fet, en català no
ResponEliminano existeix, a banda que Nick Cave m'agrada molt, té una versió de 'Mack The nife' de nota.
És un hàbit, Francesc, molt convenient per tothom que vol escriure i no vol emprar sempre les mateixes paraules. Sobre la paraula 'panarra' l'Institut d'Estudis Catalans té una altra opinió. Sobre l'estima a Nick Cave sí que coincidim.
EliminaSegons el diccionari normatiu, un panarra és qui menja molt de pa; però el català-valencià-balear inclou també "beneitot, molt curt d'enteniment".
EliminaMercè, no farem sang i acceptarem les dues opcions, tot i que a casa un panarra sempre ha sigut el que no aguantava un àpat sense la companyia panífica.
EliminaEl que m'ha semblat més interessant es el que comentes a l'últim paràgraf amb la llista d'opcions que al final no van ser. A veure demà
ResponEliminaPotser per no desmentir la realitat, l'opció escollida sol ser la més bona.
EliminaJo també em faig llistes. A la porta de la nevera hi tinc sempre la llista de coses per comprar i de vegades d'alguna cosa que he de fer. A la taula del despatx, un bloc amb llistes de coses per fer de diverses categories: les que cal fer indefectiblement (que solen ser les que trigo més a fer), les que poden esperar una mica i les que no cal que faci però que m'abelleix fer (i solen ser les que faig primer).
ResponEliminaSegurament, Mercè, les que t'abelleix fer no requeririen ni tan sols l'existència d'una llista.
EliminaEn aquest món d'autoajudes sonses que ens ha tocat viure, les llistes han esdevingut una via cap al perfeccionament personal. Acabaré avorrint-les.