Tot el que necessites és odi (Hate is All You Need)

Com s’anuncia orgullosament en els títols de crèdit inicials, «The Hateful Eight» és el vuitè film de Quentin Tarentino, un cineasta que rarament ha pecat de modèstia i sí d’excessos metacinematogràfics. A la seva darrera pel·lícula potser se li ha anat una mica la mà, en voler reproduir les dimensions èpiques de les obres madures de David Lean: amb una durada que voreja o supera les tres hores (segons la versió), un pròleg i un interludi orquestrals i una filmació en format 70 mm com no es veia en el cinema comercial des de l’any 1992 (amb «Un horitzó massa llunyà» de Ron Howard). Hi ha afegit, per no estar-se de res, una banda sonora original (ell que fins ara havia viscut de reciclar músiques) i no s’ha conformat amb menys que amb el gran Ennio Morricone, el qual li ha escrit una partitura tan sinistra com inspirada, una de les coses més salvables del film.

El més curiós és que tot aquest embolcall grandiloqüent està al servei d’una pel·lícula que és pràcticament una obra de cambra, on la major part de l’acció té lloc a l’interior d’una cabana aïllada enmig de la neu. A diferència del que Tarantino ens té habituats, l’estructura del guió és força lineal (llevat d’un flashback i mig) i es podria considerar aristotèlica per la unitat de temps i d’espai. Cal dir en honor al director i al seu director de fotografia Robert Richardson que el film no és tan visualment avorrit com caldria témer per les limitacions de les quatre parets, i que entre la pantalla panoràmica, la profunditat de camp i la quantitat de personatges protagonistes sempre hi ha algun detall interessant en el qual fixar-se a falta d’al·licients millors. I és que, cal dir-ho ja d’una vegada, «The Hateful Eight» engresca ben cop.

Durant gairebé tota la primera part, que ocupa una hora i mitja (i tres «capítols» de la segmentada i literària narració de Tarantino) no succeeix quasi res més enllà de la presentació de les figures del drama. Els diàlegs són expositius i allargassats, però manquen d’humor, sorna o tensió, el que solien ser les marques de la casa. M’ha costat no adormir-me. Després del virtual intermedi (solucionat amb uns segons de pantalla en negre), la narració és represa per la veu en off de Tarantino (no acreditada) en una solució tan inesperada com matussera. Aquesta segona part presenta una acció considerablement més animada, amb esclats de violència immerescuda que pot aparèixer d’on menys t’ho esperes, o sigui que l’atenció de l’espectador queda assegurada, encara que sigui per mitjans més aviat primitius. També s’hi troba aquí el mencionat flashback, de funcionalitat incomprensible, però que va augmentar el meu cabreig com a espectador per la imminent massacre d’innocents.

Reconeixeré que els actors en general estan bé o molt bé. Samuel L. Jackson i Jennifer Jason Leigh mereixen menció especial, encara que aquest no sigui un film que es dediqui a retratar éssers humans. Kurt Russell, malgrat funcionar com a coprotagonista virtual, se’n surt però té poc a pelar; i un altre veterà com ho és Bruce Dern poc més s’hi ha de dedicar. La fal·lera que sent Tarantino per col·locar Michael Madsen a totes les seves pel·lícules em sembla una mica incomprensible, i Tim Roth (l’altre habitual de la casa) aquí sembla canalitzar l’esperit de Christoph Waltz. Només he odiat activament Walton Goggins, la baula més feble de la cadena actoral.

Fins ara sempre havia defensat Tarantino, la sofisticació narrativa del qual, el seu domini del suspens i del to, el seu humor enemic de les convencions, la seva diabòlica intel·ligència, superaven de bon tros la seva reputació de provocador nihilista i violent. Però a «The Hateful Eight» m’he vist incapaç de seguir-lo i per primera vegada al llarg de tota la seva carrera m’he avorrit, el que ja és gros. En part crec que es deu a un guió que no acaba de trobar el seu toc de gràcia, però no hi ajuda gens un relat al qual només impel·leix la força de l’odi. El títol, que s’ha traduït insuficientment com «Els odiosos vuit», hauria de contenir també el sentit d’uns personatges que són mers contenidors d’odi. Qui vol passar tres hores en la seva companyia, si no és com a transmissors d’experiències brillants (que no ho són)? No, no les necessitem, totes aquestes carretades d’odi ja se les poden confitar.

Com diria el torracollons d'en Morrissey, aquest acudit ja no fa cap gràcia.