Alguna poma podrida

Tom McCarthy, que fins ara s’havia caracteritzat per drames humanistes de petita escala, amb «Spotlight» s’enfronta a un ambiciós projecte coral basat en fets reals i surt molt ben parat de l’intent, amb un munt de guardons inclosos. Spotlight és el nom que rep un equip de periodistes del diari The Boston Globe, dedicats a la investigació de llarga durada, que a principis de l’any 2002 va destapar l’escàndol dels abusos infantils perpetrats per capellans catòlics de la diòcesi de Boston; una notícia-bomba que desencadenà de retruc una sèrie de revelacions similars en parròquies de tot el món.

«Spotlight» opta per explicar aquesta història des del punt de vista professional, i ocupa gran part de les dues hores del seu metratge en mostrar una colla de periodistes fent la seva feina, anant i venint entre despatxos, arxius i biblioteques (sembla ser que a principis del segle XXI el periodisme encara no s’exercia navegant a Internet). És un espectacle visualment eixut i amb poques nanses emocionals —la presència de les víctimes és residual, mentre que de la vida privada dels protagonistes a penes se’ns presenta algun apunt—; carències que es suavitzen amb un ritme trepidant i sobretot amb una colla d’actors de forta personalitat i carisma. No és que hagin de defensar personatges molt complexos, però és un goig seguir els primers plans i les veus originals de gent com Mark Ruffalo, Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery o Stanley Tucci.

El desenvolupament de la investigació és interessant i complex, però explicat de forma molt didàctica (tot i que uns legalismes que tenen a veure amb el personatge de Stanley Tucci fan perdre molts minuts de pel·lícula i jo no ho vaig entendre). De totes maneres el desenllaç és conegut i el trajecte no revela grans sorpreses. S’incideix, com ja passava a «Doubt», en l’especial vulnerabilitat de les famílies desestructurades que troben en les atencions d’un capellà una mena de regal de la Providència. Queda clar també que Boston és una ciutat molt catòlica i que, per mor de la cohesió social, totes les institucions estaven disposades a mirar cap a un altre costat. Aquests casos de pederàstia se solien atribuir a alguna «poma podrida» aïllada. Al menys així fou fins que els del Globe van començar a comptabilitzar-les, en trobaren tot un cistell, i descobriren de pas com havien escampat la seva corrupció. Tot i això, el film manté l’església catòlica a una certa distància, com si no volgués fer més sang de la necessària.

Si la pel·lícula reflecteix la presència de la religió és sobretot a partir de les diferents reaccions de frustració de l’equip de periodistes, tots ells d’origen catòlic, encara que escassament practicants i del fet significatiu que el nou editor en cap que promou la investigació és foraster i jueu. Com a bon film americà, no es contempla la possibilitat que hi hagi persones sense creences transcendents, i en certa manera és un cant a les virtuts del sistema que acaba garantint el triomf de la veritat i la justícia. I això que hi ha un fil que plana sobre tota la trama —el fet que The Boston Globe ja comptés amb denúncies de pederàstia rebudes vint anys enrere i que no en fes res—, que no s’acaba explicant satisfactòriament.

En resum, «Spotlight» està molt ben feta dins de les estrictes normes del «procedural» i segurament se’n durà l’Oscar, perquè és el tipus de pel·lícula que no desagrada ningú (fins i tot l’església catòlica crec que l’aprova); però tampoc enamora. Permeteu-me que, encara que no estigui basada en fets estrictament reals, esculli recomanar-vos l’alternativa d’«El club», un cop de puny que us explicarà tot el que cal saber sobre pomes podrides i catòliques.