Notes toscanes (V)

Als Uffizi, davant d’algun quadre famós, posem que sigui la Primavera de Botticelli, s’apinyen els espectadors, encara que no amb la densitat que suposem davant de la Gioconda. Si no hi hagués aquesta aglomeració, el protocol contemporani requeriria fer-se un selfie amb la cèlebre pintura com a teló de fons. Com a mal menor, els visitants alcen el mòbil per sobre de la barrera de caps i fan una instantània desenfocada i mal enquadrada de l’obra mestra. Per descomptat a la xarxa hi ha un munt d’imatges de «La Primavera» infinitament millors que la que puguis robar amb el teu pobre telèfon de butxaca; però des del moment que no es permet guixar les parets dels museus per certificar que has estat aquí, la pixada territorial passa necessàriament per la captura digital d’ínfima qualitat.

En el museu observo un home asiàtic que cada vegada que entra a una nova sala mecànicament i sense mirar la pantalla fa una foto a cadascuna de les quatre parets. No es preocupa gaire de l’enquadrament, ni del que queda dins o fora del marc de la fotografia. Em pregunto si quan torni a casa es mirarà el que ha enregistrat o bé en tindrà prou de saber que el seu mòbil ho ha vist tot per ell.

Sóc a uns cinquanta metres per sobre de l’altar major del Duomo, al passadís circular que es troba a la base de la immensa cúpula que dissenyà Brunelleschi, la que es podria considerar una mica com l’ideal platònic de totes les cúpules del món. Al meu costat, una senyora d’uns cinquanta anys em pregunta en italià:

—Això d’aquí és la cúpula?

—Sí, senyora —responc dissimulant com puc la perplexitat.

—Però no té vistes panoràmiques.

—Quan arribem a dalt tindrà totes les vistes que vulgui.

—I per anar al «campanile», caldrà baixar i tornar a pujar?

—Em temo que sí —suposo que la senyora no s’ha fixat que el campanar és una estructura exempta.

Ara em mostra la pantalla del seu mòbil on apareix la llista de tot el que la seva entrada al Duomo li dóna dret a visitar.

—Ja hem visitat el baptisteri i la cripta; ara som a la cúpula, ens queda el museu (però jo no sóc gaire de museus) i el campanar. A menys que estigui més alt que la cúpula, jo no em torno a fer aquest fart de pujar escales.

Un cop dalt descobrim que la cúpula supera l’alçada del campanar. La senyora sembla alleujada. Aquest és el nivell.