Pàgines

diumenge, 13 de març del 2016

El patriarcat mata; i a més, és dolent

¿A qué huelen las nubes?
«Mustang» la producció franco-turco-alemanya de la debutant Deniz Gamze Ergüven ha concitat la quasi unanimitat de la crítica i (diuen) també del públic. El seu assumpte: la consideració de la dona com a propietat de l’home i, com a tal, desposseïda d’iniciativa, de llibertat de decisió i de sexualitat a la Turquia contemporània. L’acció té lloc en un poble indeterminat de les ribes del mar Negre a 1.000 quilòmetres d’Estambul on cinc germanes orfes viuen amb la seva àvia i el seu oncle. Ran d’uns innocents jocs a la platja que susciten les crítiques del veïnat, els tutors de les noies decideixen enclaustrar-les a casa fins el moment que trobin un pretendent i surtin degudament casades. Aquesta reacció tan dràstica, lluny de descoratjar les cinc víctimes, esperonarà el seu esperit lluitador i els oferirà cinc sortides diferents entre l’esperança i la tragèdia.

«Mustang» parteix des del primer minut amb les simpaties de l’espectador, el qual no pot fer altra cosa que solidaritzar-se amb tota aquesta colla d’hereves de Bernarda Alba. Sí, d’acord, ni els matrimonis concertats, ni les proves de virginitat haurien de tenir lloc a una Turquia que en algun moment ha pretès formar part de la Comunitat Europea; però no és suficient presentar la situació descontextualitzada i amb una divisió tan maniquea dels personatges. Tal com ens és presentada la història, costa d’entendre com d’un dia a l’altre unes noies que semblen dur una vida perfectament «normal», acaben entre reixes i amb els ordinadors i els telèfons confiscats. L’única lectura viable és la de la rondalla o la faula: en un context realista, el desenllaç de la història de les dues germanes petites resulta impossible. Tanmateix em pregunto quin valor té per a un espectador adult veure confirmats els seus prejudicis sobre la misogínia de la societat turca, sense que ni un sol element del film vulgui actuar com a advocat del diable. Què pensa realment l’àvia? Condona els abusos del fill? Sent algun remordiment pel seu paper de carcellera? Curiós també que no hi hagi cap referència a la religió, com si la submissió de la dona al mascle fos una qüestió lligada exclusivament a la tradició popular i l’islam no hi tingués res a veure.

De «Mustang» se n’ha lloat molt el treball de les seves cinc joves protagonistes, totes elles precioses (potser excessivament precioses per creure-te-les); però la tendència a passar el seu confinament amuntegades les unes sobre les altres i en roba interior convida a pensar sobre tot en un anunci de compreses de llarga durada. En quant a la seva suposada «joie de vivre», jo l’he llegida més aviat en clau d’histèria col·lectiva (vegeu si no tota la seqüència de l’excursió al partit de futbol).

En poques paraules, «Mustang» m’ha irritat i també m’ha avorrit. M’ha semblat una pèrdua de 97 minuts de la meva vida i, a més, no he entès perquè es titula així. Instintivament l’anomeno «Fúria», com aquella sèrie amb cavall de la meva infantesa. Salvaré la música de Warren Ellis, perquè és col·lega de Nick Cave. I para de comptar.

6 comentaris:

  1. CREC QUE AIXO DE "MUSTANG",VA PER UNS CABALLS LLIURES I SALVATGES.

    ResponElimina
  2. Doncs ara no sé si anar-la a veure per veure si comparteixo mala sensació o directament triar una altra cosa a fer durant 97 minuts. La sensació d'avorriment i irritació amb una pel·lícula o un llibre fa molta ràbia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També pot ser que a tu t'agradi, no series l'única.

      Elimina
  3. Ostres, doncs a mi sí que em va agradar, no se m'acut relacionar-la amb un anunci de compreses, trobo que mostra bé aquest contrast i barreja entre modernitat i tradició de la societat turca. M'agrada quan la tieta es carrega la llum del veïnat. Ja veus, hi vaig caure de quatre potes :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La vaig trobar maniquea: els "dolents" no expliquen mai les seves raons i la reacció de la família desproporcionada. Ja veus, se'm va travessar.

      Elimina