Heartbreak Hotel

Charlie Kaufman, guionista i en algunes ocasions director dels més complexos malsons postmoderns del cinema contemporani («Being John Malkovich», «Adaptation», «Eternal Sunshine of the Spotless Mind», «Synecdoche, New York») ha firmat amb «Anomalisa» la seva obra més directa i planera, sense perdre del tot el seu inherent sentit del risc. Si en films anteriors ja es prefigurava la idea dels titelles empesos per una força superior —les marionetes que manipulava John Cusack a «Being John Malkovich» o els actors que feien de doble dels personatges a «Synecdoche»—, aquí s’ha prescindit dels actors de carn i ossos, substituïts per ninots de 30 centímetres d’altura. «Anomalisa» va començar la seva existència com un guió radiofònic de 2005, el qual amb, els mateixos actors que el van estrenar posant la veu, ha esdevingut un film d’animació amb la tècnica stop motion.

Michael Stone (David Thewlis) és un respectat guru en tècniques d’atenció al client que es guanya la vida donant conferències per tots els Estats Units. En un viatge a Cincinatti, on ha de presidir un acte, s’allotja a l’anodí Hotel Fregoli. Allà coneix Lisa (Jennifer Jason Leigh), una senzilla dependenta d’una fleca d’Akron (Ohio) que és gran admiradora seva. Contra tot pronòstic estableixen una relació incipient. Michael es pregunta si aquesta serà la definitiva dona de la seva vida.

El personatge que «encarna» Michael Stone és típic de la ficció contemporània: el de l’home enfonsat en una rutina embrutidora i una situació familiar asfixiant. El que fa uns anys s’anomenava l’alienat, encara que ara el podem diagnosticar més exactament com una víctima de la depressió, una víctima però que no dubtarà a enfonsar amb ell tots els que l’envolten. L’estètica del film fa visible aquesta situació amb encomiable encert. Els decorats hiperrealistes i marronosos aconsegueixen situar-nos en un hotel d’anonimitat estàndard, d’aquells que pots trobar a qualsevol ciutat del món, mentre que l’atenció per captar cada petit detall o gest dels personatges només fa créixer la impossible sensació realista dels ninots.

Cal dir que les marionetes, tot i la seva voluntat naturalista en l’aparença, no es molesten a ocultar les ferides de les seves articulacions i deixen un regust inquietant, com sol passar sempre que un procés mecànic intenta reproduir el capteniment humà. Encara així, poques escenes sexuals recents (per no dir-ne cap) se’ns mostren tan viscudes i commovedores com la que viuen Michael i Lisa en el llit de l’hotel. Em descuidava de dir que, tret de Michael i Lisa, tots els personatges d’«Anomalisa» (homes i dones, adults i infants) presenten un rostre idèntic i és l’actor Tom Noonan qui els dóna veu amb una declamació particularment desapassionada. Potser no és un recurs gaire subtil per representar la pèrdua d’identitat, però és indubtablement efectiu i Noonan hi excel·leix. Jason Leigh també brilla donant vida i cos a un personatge que fàcilment es podria classificar a la casella de la banalitat més estúpida.

«Anomalisa» és una anomalia cinematogràfica (perdoneu el joc de paraules tan evidentment implícit) que cap aficionat al cinema d’animació hauria de deixar escapar. Per a la resta, la proporció entre novetat i «déjà vu» variarà considerablement segons els gustos, mentre que el sentiment de mal rotllo preponderant serà difícil de discutir. Recomanable amb reserves, com solíem escriure al vell full parroquial.