Segona residència (3): bèstia dissecada

Vam arribar a Mary Muntanya el Dilluns Sant a mitja tarda. No vaig gosar iniciar les prospeccions a la recerca del soterrani tan aviat. Havia notat que l’Helena es posava nerviosa cada vegada que feia alguna menció als possibles misteris que s’amagaven a la nostra torre. Així que vaig mirar de mostrar-me conciliador (i d’amagar-li la massa amb la que pretenia enderrocar el terra fals, així que en trobés un). Vam anar al llit d’hora i, potser perquè jo no estava gaire cansat, vaig haver de sentir com algú tornava a picar insistentment a la persiana. L’Helena mentrestant dormia amb un aire molt més plàcid del que mostrava recentment en les seves hores de vetlla.

Ella va matinar més que jo i vaig haver d’escoltar des del llit, amb complaença venjativa, com es disposava a preparar el nostre esmorzar comú. De sobte, un esgarip de soprano i un consecutiu estrèpit de trencadissa em va fer saltar d’entre els llençols i córrer cap a la cuina. Un tassó de pisa pintada de blau jònic s’acabava de trencar als seu peus, mentre que ella, l’Helena, mirava davant seu a la porta oberta del microones, en el plat rodó del qual hi jeia un esquirol mort. A la urbanització mai de la vida havíem observat un esquirol viu, o sigui que potser aquest exemplar l’havien importat sense gaires escrúpols. El pitjor de tot fou que l’esquirol mort pertanyia al gènere indigne dels esquirols dissecats.

Protegint la mà amb un drap de cuina vaig extreure la bèstia i la vaig deixar sobre la taula. L’esquirol, curosament enfilat a un branquilló, no podia quedar més incongruent sobre l’hule de quadres vermells. Tots dos ens el miràvem com l’intrús inexplicable que era, mentre ens preguntàvem com podia haver arribat a la nostra cuina.

—Creus que l’han ficat durant la nit? —em preguntà l’Helena aprensiva.

—Com que ahir no vam fer servir el microones, podria ser aquí des de fa dies.

—Però la porta no estava forçada i les finestres eren totes ben tancades; i de claus només en tenim tu i jo. A menys que…

S’afanyà a obrir el calaix dels coberts per confirmar una sospita; però no, el joc de claus suplementari es trobava on sempre l’havíem desat. Cabia encara la possibilitat que algú l’hagués sostret i que, després de cometre la malifeta, l’hagués retornat al seu lloc original; però això implicaria que havíem donat accés a un estrany a la nostra cuina. Que jo recordés, d’ençà que teníem la torre no havíem rebut mai convidats. I un operari? Un lampista? El repartidor del súper? En qualsevol cas, quedava la qüestió de com sortir del xalet, deixant-lo tancat i barrat: o sigui el tradicional problema de l’habitació closa de les novel·les de detectius. Semblava massa sofisticat per ser tan sols una broma inconseqüent.

—Mira, no sé què pretenien els que ho van fer; però no deixa de ser una bretolada pròpia de criatures. Jo no li donaria més importància.

—No diguis això —protestà l’Helena—, que a mi tot plegat m’està donant molt mal rotllo, sobretot des que em vas explicar allò de les dones desaparegudes. Cal que trobem una explicació, perquè si no la trobem hauré de començar a creure en fantasmes i fenòmens paranormals, i això sí que no…

—El que podem fer és parlar amb els altres propietaris, per si han observat alguna cosa estranya darrerament. Potser ha arribat l’hora de fer-se més amb els veïns i no defugir-nos els uns als altres com si fóssim empestats.

Em va semblar que l’Helena acollia l’idea gairebé amb entusiasme, com si les meves paraules marquessin la fi dels nostres anys d’aïllament social. Poc s’imaginava la mandra que em feia socialitzar amb la fauna excèntrica i residual que s’entestava a continuar ocupant alguns edificis escadussers de la Mary Muntanya, el major fracàs urbanístic del quasi-Empordà contemporani.