Un ós és un ós és un ós

La versió highbrow

Rara unanimitat en el club de lectura a l’hora de valorar «Oso» de Marian Engel molt positivament. Edita Impedimenta amb la seva exquisidesa habitual i la (bona) traducció la firma Magdalena Palmer. Engel, d’obra tan breu com la seva vida (morí als 51 anys), fou molt activa en la defensa de la seva professió, la d’escriptora, i es guanyà plaça temporal a la posteritat amb aquesta novel·la tan inclassificable.

«Bear» (1976) fou escrita en una època molt complicada per a la seva autora, en ple procés d’un dolorós divorci, mentre criava els seus fills bessons. Malgrat la seva natura transgressora (és considerada com la novel·la més controvertida escrita mai al Canadà), aviat fou acceptada i fins i tot guardonada. A hores d’ara se la considera gairebé com un petit clàssic nacional.

«Bear» narra com Lou, una jove bibliotecària amb seriosos problemes relacionals, viatja al nord de la província d’Ontario per escatir el valor d’una biblioteca creada per una família d’excèntrics i situada en un casalot octogonal d’una illa remota. Amb l’estada a l’illa ve annexada la responsabilitat de cuidar un ós que havia sigut la mascota de la propietària difunta. I sí, per què ocultar-ho?, Lou acaba establint una relació eròtica amb l’ós. De fet, com el proverbial elefant a l’habitació, tinc la seguretat que la majoria de lectors d’aquesta novel·la ja saben quan l’enceten que trobaran un cas de zoofília; i tanmateix crec que el tractament de la relació resulta tan contundent com inesperat.

La versió lowbrow

Per començar, han de transcórrer més de dos terços del llibre perquè s’entri a la part xocant. Abans hi ha hagut molta exploració de l’entorn: del paisatge humà (amb aquest Homer que sustenta l’única connexió amb la civilització contemporània), de la distribució del casalot, del contingut de la seva biblioteca i de la natura circumdant, inevitable en tota novel·la que pretengui dir-se canadenca. Marian Engel és una autora envejablement articulada, capaç dins de la concisió de tocar o suggerir multitud de temes, tan evocadora en la seva succinta descripció del paisatge, com enciclopèdica en els seus referents. Sense pretensió d’oferir guia de lectura, a la tertúlia del club vam acabar parlant de frenologia, de l’os del penis de la majoria de mamífers, d’edificis d’estructura octogonal, de l’ós de Lord Byron i de la falsa costella d’Adam. Un nivell força alt tractant-se d’una obra potencialment escandalosa.

Quan comença el marro que tot lector avisat estava esperant, Engel és molt directa però no s’hi recrea. Es parla de «coño» i de «follar», faltaria més!, però les escenes eròtiques no sobrepassen les quatre frases i no guarden cap intenció masturbatòria envers el lector. El complicat personatge de Lou sembla instrumentalitzar el plantígrad del títol per a benefici propi. Al cap i a la fi, l’ós (com a construcció literària) no pretén ser altra cosa que un ós de carn i ossos. Aquí no hi ha lloc per la metàfora i el pobre ós finalment compleix la seva funció.

Al final de la novel·la sembla que Lou accedeix a una mena de coneixement panteista que l’ajuda a escapar dels seus vicis funcionarials. Aquestes confessions paroxístiques ofereixen mostres de frases bastant brillants:

Oso, llévame al fondo del océano. Oso, nada a mi lado. Oso, abrázame, envuélveme, nada conmigo abajo, abajo, abajo.

Oso, haz que por fin me sienta cómoda en el mundo. Dame tu piel.

Oso, abandona tu humildad Tú no eres un animal humilde. Tienes pensamientos propios. Cuéntamelos.

Feu el favor de llegir «Oso». Deixa una esgarrapada sagnant a l’espatlla.