Visions d’un adulteri

Hem començat a veure «The Affair», la sèrie de Showtime escrita per Sarah Treem i Hagai Levi, que ja havien sigut responsables d’adaptar «In Treatment» per a la televisió americana. La gràcia d’aquest serial (o si voleu, el seu fet diferencial) és que està narrat des del punt de vista dels seus dos protagonistes, amb una primera part dedicada a la versió de Noah (Dominic West) i una segona des de la mirada d’Alison (Ruth Wilson); encara que en un parell d’episodis l’ordre s’inverteix. Aquesta tècnica, popularitzada pel clàssic film «Rashomon», permet subratllar les discrepàncies d’una i altra versió, mentre mostra com cada narrador sempre es presenta sota la llum més afavoridora davant tota la resta de personatges. Les diferències entre els relats tant poden ser flagrants com molt subtils (de vegades el vestuari d’uns i altres no coincideix segons qui és que ho explica).

Per acabar-ho de complicar, s’hi van intercalant uns interrogatoris policials als dos protagonistes (una mica a la manera de la primera temporada de «True Detective») sobre un crim del qual al principi ho desconeixem tot. El que aviat queda clar és que, a les versions contraposades de Noah i Alison, s’hi ha d’afegir les versions que donen al seu interrogador que no coincideixen amb el que hem vist. O sigui que hi ha quatre possibles nivells de realitat en el relat i potser cap d’ells és «veritat». Tot plegat mareja una mica, però també li afegeix picant al visionat. El que passa és que, com això és una sèrie i ha de durar deu hores (o més si, com ha passat, s’ha renovat per dues temporades), les diverses versions que es presenten no poden divergir gaire ni deformar el decurs general de la trama, a menys que s’estigui disposat a desenvolupar universos paral·lels i simultanis, que no és el cas.

En definitiva, el truc dels múltiples punts de vista es queda en marqueteria epidèrmica i poc més. I si grates una mica, l’excusa dels interrogatoris (que es produeixen en una indeterminada data futura) fa aigües pertot arreu, ja que el policia només sembla interessat a conèixer detalls salaços sobre l’aventura entre Noah i Alison, actuant més com un telespectador onanista que com un guardià de la llei a la recerca de l’assassí.

Tal com el títol indica, «The Affair» va d’un adulteri i les seves conseqüències. D’ençà que Flaubert s’inventà la Bovary, anem farts de contemplar com homes i dones posen banyes als seus cònjuges, o sigui que la possibilitat d’un adulteri més ja no excitarà ningú. Dominic West i Ruth Wilson fan de bon mirar (encara que ella, com diu en Josep, té llavis de turbot), però segurament alguns espectadors s’ho passaran de conya espiant les seves escaramusses sexuals en estat de semi-nuesa.

Per algú de ment més equànime, com ara jo, Maura Tierney (coneguda gràcies a «The Good Wife») s’endú el premi a la millor interpretació femenina de «The Affair». Fa gràcia que Dominic West tingui com a sogre en la ficció el John Doman de «The Wire» (un aparellament repetit, i més odiós que mai). Es diria que li tinc mania a «The Affair»; però jo només pretenia exalçar tot allò que se m’escapa. La primera temporada conté força palla, sobretot al principi, acaba en un exabrupte i un signe d’interrogació. És pura trampa, i no de la millor espècie, però conclu en pic i ara vull saber com continua aquesta cosa estranya anomenada «The Affair».