Desesper desafinat

Resulta curiós que 70 anys després de la seva defunció el cinema contemporani s’hagi decidit a ressuscitar la problemàtica figura de Florence Foster Jenkins, una atroç soprano aficionada —pur material de Castafiore— que rebé més aplaudiments dels merescuts en un món bàsicament injust, no en una sinó en dues pel·lícules. La primera en sentit cronològic és la del francès Xavier Giannoli, estrenada a França el setembre passat i receptora d’algun César despistat, el més destacat dels quals guanyat per la seva protagonista. A l’espera de la versió més fidel a la història que que ha dirigit Stephen Frears amb la complicitat de Meryl Streep i que ens arribarà aquesta primavera, caldrà conformar-se amb la fantasiosa «Marguerite» («Madame Marguerite», a les pantalles ibèriques).

Perquè Giannoli, en funcions també de guionista, ha partit de la figura de Foster Jenkins, però l’ha traslladada a França i l’ha ficcionalitzada, tot convertint-la en la baronessa Marguerite. El que podria ser una versió musical del vestit nou de l’emperador, amb el potencial còmic que ofereixen els galls de la falsa diva, opta per prendre partit per la seva protagonista (cosa que em sembla bé); però justifica el seu deliri amb psicologismes barats de dona que vol recuperar l’amor del marit. 

El film és ple de detalls estranys i interessants com l’intent de captar la soprano per la causa surrealista (ens trobem en plena «Belle Époque»), la creu de terme prop del castell on semblen produir-se molts dels girs importants del guió, o el paó condemnat a fer de peça d’utilleria. Però per a mi té el problema de no tenir gaire clar si Marguerite és o no veritablement apreciada pels seus amics. Així el seu majordom Madelbos (Denis Mpunga), es passa tot el film protegint-la de les crítiques, però al final precipita el desenllaç davant de la mirada morbosa de tots aquells que l’estimaven.

Mancada de múscul, però decididament excèntrica, «Marguerite» es deixa veure sense escarafalls, sobretot gràcies a Catherine Frot, actriu plena de «charme» que afegeix fragilitat humana a una història que no l’ha tinguda gaire en compte.