Sovint he observat que, malgrat que la seva matèria primera de treball sigui la mateixa —la prosa narrativa—, no sempre un bon contista fa un bon novel·lista, i viceversa. Ho he tornat a pensar llegint «Unfaithful Music & Disappearing Ink», l’autobiografia d’Elvis Costello que va editar Penguin el Nadal passat, acompanyada d’un disc de grans èxits amb el mateix títol (hi ha també versió en àudio-llibre, narrat pel propi Costello). Elvis sempre ha estat reconegut com un excel·lent escriptor de cançons, de llengua imaginativa i mordaç; calia esperar doncs una memòria personal de bon nivell literari i agudes reflexions. Malauradament, el llibre no acaba de funcionar, precisament pel seu redactat erràtic i fragmentari, adjectius que no molesten en el text d’una cançó, però que no semblen tan apropiats en un volum de quasi set-centes pàgines.
En una obra d’aquestes característiques sembla que s’hauria de donar prioritat a la progressió temporal; però Costello defuig l’ordre cronològic i salta de forma impressionista d’un moment a un altre, de vegades sense molestar a indicar de quin any estem parlant. Pel que he acabat deduint, cada capítol se centra en una persona o persones i en la lliure associació d’idees, cosa que ha enervat una mica a un cartesià com jo.
No és que Elvis defugi parlar de res; però sí que d’algunes coses parla molt més que d’altres. Per exemple de la seva família i molt especialment del llinatge patern, en el qual pretén establir una línia hereditària de músics professionals, començant pel seu avi músic de transatlàntic i prolongant-se fins al seu fill Matt. En certa manera, la figura central del llibre és el pare, Ross MacManus, vocalista i trompetista tot terreny en teatres i sales de ball de tota Gran Bretanya. De fet, la recent mort del pare, per la qual Costello ens prepara amb més ofici que a totes les pàgines que la precedeixen, és el definitiu centre emocional del llibre. Curiosament (o no), la mare és a penes mencionada.
L’autor és franc sobre els excessos de la seva rebel·lia juvenil, se’n riu del seu efímer moment de glòria com artista pop i reconeix la seva epifania camí de Memphis (no totes les caigudes de cavall s’esdevenen en ruta a Damasc). De les seves tres dones, la primera (Mary), mare del seu primogènit, és gairebé un fantasma, meritòria només per no haver representat mai una interferència. Els disset anys al costat de Cait O’Riordan, ex-baixista de The Pogues, els despatxa amb un parell de paràgrafs on destaca la seva imprevisibilitat (la d’ella) i l’empenta per dur-lo a països estranys. Diana Krall, la seva muller actual, surt millor parada, perquè tothom enveja Elvis per tenir-la com a esposa.
En aquestes memòries abunden els noms coneguts: Elvis Costello, durant quaranta anys de carrera, ha col·laborat pràcticament amb tot el «who’s who» de la música popular contemporània (i part de la clàssica). Per les seves pàgines desfilen pioners de la «new wave» (Dave Edmunds, Nick Lowe), adalils del country (George Jones, Johnny Cash), compositors-arranjadors mítics (Allen Toussaint, Burt Bacharach), expatriats temporals de la música clàssica (Brodsky Quartet, Anne Sophie von Otter) o mites ras i curt (Paul McCartney, Tony Bennet, Bob Dylan). Davant d’aquests figurons, Elvis opta per mostrar-se humil i es pregunta si és digne de seure a la mateixa taula. La pregunta és retòrica, però se li agraeix la humilitat. Llàstima que les anècdotes que elabora entorn d’aquesta gent tan interessant sempre li queden curtes, tant frustrants com un «interruptus» qualsevol.
Escampades pel text hi ha algunes fotografies en blanc i negre. Hauria sigut bonic que tinguessin un peu explicatiu. També es troba a faltar un índex onomàstic, perquè si decideixes mencionar tantes llumeneres, és bo poder-les localitzar ràpidament.
Diu Elvis Costello que no pensa enregistrar més discos i que vol dedicar-se sobretot a veure créixer els seus fills. Per tant, el moment no podia ser més adequat per girar la vista enrere i fer memòria; de totes maneres se li podia haver demanat una mica més de disciplina a l’hora d’ordenar els seus materials. Per descomptat, «Unfaithful Music & Disappearing Ink» està escrit amb una solvència moltes milles per sobre d’aquella cosa nyonya que va perpetrar en Morrissey amb la seva autobiografia; però no per això deixa de ser un producte destinat als seus fans més fans. No tinc notícia que el pensin traduir.
En una obra d’aquestes característiques sembla que s’hauria de donar prioritat a la progressió temporal; però Costello defuig l’ordre cronològic i salta de forma impressionista d’un moment a un altre, de vegades sense molestar a indicar de quin any estem parlant. Pel que he acabat deduint, cada capítol se centra en una persona o persones i en la lliure associació d’idees, cosa que ha enervat una mica a un cartesià com jo.
No és que Elvis defugi parlar de res; però sí que d’algunes coses parla molt més que d’altres. Per exemple de la seva família i molt especialment del llinatge patern, en el qual pretén establir una línia hereditària de músics professionals, començant pel seu avi músic de transatlàntic i prolongant-se fins al seu fill Matt. En certa manera, la figura central del llibre és el pare, Ross MacManus, vocalista i trompetista tot terreny en teatres i sales de ball de tota Gran Bretanya. De fet, la recent mort del pare, per la qual Costello ens prepara amb més ofici que a totes les pàgines que la precedeixen, és el definitiu centre emocional del llibre. Curiosament (o no), la mare és a penes mencionada.
L’autor és franc sobre els excessos de la seva rebel·lia juvenil, se’n riu del seu efímer moment de glòria com artista pop i reconeix la seva epifania camí de Memphis (no totes les caigudes de cavall s’esdevenen en ruta a Damasc). De les seves tres dones, la primera (Mary), mare del seu primogènit, és gairebé un fantasma, meritòria només per no haver representat mai una interferència. Els disset anys al costat de Cait O’Riordan, ex-baixista de The Pogues, els despatxa amb un parell de paràgrafs on destaca la seva imprevisibilitat (la d’ella) i l’empenta per dur-lo a països estranys. Diana Krall, la seva muller actual, surt millor parada, perquè tothom enveja Elvis per tenir-la com a esposa.
En aquestes memòries abunden els noms coneguts: Elvis Costello, durant quaranta anys de carrera, ha col·laborat pràcticament amb tot el «who’s who» de la música popular contemporània (i part de la clàssica). Per les seves pàgines desfilen pioners de la «new wave» (Dave Edmunds, Nick Lowe), adalils del country (George Jones, Johnny Cash), compositors-arranjadors mítics (Allen Toussaint, Burt Bacharach), expatriats temporals de la música clàssica (Brodsky Quartet, Anne Sophie von Otter) o mites ras i curt (Paul McCartney, Tony Bennet, Bob Dylan). Davant d’aquests figurons, Elvis opta per mostrar-se humil i es pregunta si és digne de seure a la mateixa taula. La pregunta és retòrica, però se li agraeix la humilitat. Llàstima que les anècdotes que elabora entorn d’aquesta gent tan interessant sempre li queden curtes, tant frustrants com un «interruptus» qualsevol.
Escampades pel text hi ha algunes fotografies en blanc i negre. Hauria sigut bonic que tinguessin un peu explicatiu. També es troba a faltar un índex onomàstic, perquè si decideixes mencionar tantes llumeneres, és bo poder-les localitzar ràpidament.
Diu Elvis Costello que no pensa enregistrar més discos i que vol dedicar-se sobretot a veure créixer els seus fills. Per tant, el moment no podia ser més adequat per girar la vista enrere i fer memòria; de totes maneres se li podia haver demanat una mica més de disciplina a l’hora d’ordenar els seus materials. Per descomptat, «Unfaithful Music & Disappearing Ink» està escrit amb una solvència moltes milles per sobre d’aquella cosa nyonya que va perpetrar en Morrissey amb la seva autobiografia; però no per això deixa de ser un producte destinat als seus fans més fans. No tinc notícia que el pensin traduir.
es que és això, el millor de Costello és la seva dona actual, Diana Krall, tinc uns quants CD's d'ella.
ResponEliminaElla és agradable, però no li trobo res d'especial.
Elimina