Segona residència (7): la connexió alemanya

—Però, gent, aquestes coses s’han de denunciar —era l’Helena la que havia saltat indignada i en parlava en veu alta—. Aquí hi ha un cas de segrest i potser de crims pitjors. Per què no vau dir res? Per què no vau anar als mossos?

—Resulta més fàcil dir-ho que fer-ho —s’excusà Toni, el llargarut.

—La veritat és que, quan aquells desconeguts desaparegueren darrera de la porta del xalet i el carrer quedà en silenci, iniciàrem una retirada ràpida i discretíssima —el que parlava ara era el de les galtes granelludes, el que m’havia semblat el més articulat dels tres i que més tard es presentaria sota el nom d’Edi—. Estàvem tan acollonits que no vam tornar a parlar fins que no ens trobàrem als carrers del poble. No sabíem què fer; de fet, no teníem gaire clar el que acabàvem de veure i vam decidir esperar una mica. L’endemà hi vam tornar, però no vam saber trobar cap indici del que havia passat la nit abans: portes i persianes, tot estava tancat i barrat, com sempre. Des de llavors, i ja han passat més de dues setmanes, no hem observat res més d’estrany i hem acabat deduint que potser estàvem mal fixats o que la broma va acabar aquella mateixa nit.

—Em faríeu el favor d’indicar-me de quina casa estem parlant?

Edi creuà una mirada amb els seus col·legues, com si els demanés permís, i després començà a caminar cap a un xalet particularment decrèpit que quedava a una vintena de metres a la meva esquerra. La pintura blanca que caracteritzava la majoria d’edificis de la nostra urbanització apareixia escrostonada i amb grans capes de ciment a la vista. Les persianes havien perdut el seu color original i estaven completament abaixades per no permetre l’entrada de ni un raig de llum. En quant al jardí feia temps que havia perdut la vegetació, si és que mai n’havia tingut i sobre els quatre herbots supervivents es veien algunes ampolles trencades, sospito que efectes de les libacions nocturnes del tercet que tenia al davant.

—Abans m’ha semblat que anomenàveu el xalet d’una forma peculiar…

—Sí, la casa de l’alemany, és com li diuen —aquest era l’altre gras, el que amb prou feines obria la boca i que acabaria dient-se Casimir—; perquè fa anys hi va viure un alemany. Deien que era un nazi que va exiliar-se en acabar la guerra.

—Però en realitat era austríac i a més, per l’edat que tenia, havia nascut per força molt després de la Segona Guerra Mundial —aclarí l’Edi—; però com que vivia sol i era de comportament més aviat misteriós, al poble corrien tota mena de fantasies. Se’n va anar fa cosa d’uns cinc anys, tan misteriosament com havia arribat.

Mentre em donaven aquestes explicacions anàvem circumval·lant la propietat i jo prenia nota de totes les entrades potencials de l’edifici. Pensava fer-hi aviat una segona visita.

—Nois, us voldria demanar un favor. M’agradaria que obríssiu bé els ulls i m’informéssiu de qualsevol moguda estranya que observéssiu a la urbanització o al poble mateix. Tota aportació seria degudament recompensada amb «scotch» de qualitat lleument superior al vostre patètic VAT 69. Per a qualsevol cosa ens trobareu al xalet prop de l’entrada, el que té els testos suspesos en macramé.

Crec que la promesa de la beguda millorà molt la seva disposició envers nosaltres i ens separàrem com els millors dels amics.

—I ara, què penses fer? —l’Helena em mirava, tota mortificada per l’ansietat.

—Et recordo que teníem una visita pendent a Mariano, el taxista. És l’únic propietari de Mary Muntanya amb qui no hem parlat encara.

—Potser t’estàs prenent això massa a pit. Jo preferiria que ho deixessis córrer. De moment les nostres perquisicions ens han descobert dones desaparegudes (i segurament violentades) al soterrani inexistent de casa nostra, a més d’un cas de segrest nocturn de conseqüències probablement criminals. No en tens prou?

—No encara.

Les vacances de Setmana Santa feien aflorar el meu costat més insultantment capriciós.