Un passeig pel costat obscur

D’uns anys ençà sembla que és de rigor ser interactius i participar de la comunitat virtual a qualsevol preu; per això la premsa online fa temps que va decidir obrir la capsa de Pandora dels comentaris del lector, en un simulacre de fòrum de la democràcia que de vegades sembla més aviat la sala d’esbarjo d’un frenopàtic. Alguns mitjans obren l’aixeta purulenta dels comentaris indiscriminats i se’n desentenen totalment, mentre que d’altres prefereixen exercir-ne un cert control i eviten (per no dir censuren) tot allò que no aporta res en absolut al debat. No em sembla malament aquest sedàs, perquè una cosa és opinar i una altra bastant més depriment és vomitar directament sobre el lector.

El britànic «The Guardian» és una de les grans capçaleres europees que filtra els comentaris dels seus lectors i, en un gest que l’honora, ha decidit fer un estudi dels 70 milions de comentaris que ha rebut des de l’any 2006. I molt especialment d’aquells que es va veure obligat a bloquejar. Les conclusions que es desprenen de l’anàlisi estadística d’aquests comentaris és tan previsible com interessant. Miraré de fer cinc cèntims de la notícia per a tots aquells a qui fa mandra llegir en anglès.

S’ha observat, per exemple, que malgrat que la majoria dels autors dels articles són homes heterosexuals i de raça blanca, els receptors de més comentaris denigrants, abusius o senzillament abjectes, no ho eren. Dels deu articulistes que van rebre pitjor tractament, vuit eren dones (quatre blanques i quatre d’altres colors, si és que això té cap sentit (que no el té, però els anglosaxons són així)) i dos eren homes negres. Dues de les dones i un dels homes eren gais. I de les vuit dones que encapçalaven la llista de les més castigades, hi havia una jueva i una musulmana. Mentrestant, tots els que reberen un tractament més favorable eren mascles heterosexuals de raça blanca.

Arribats a aquest punt de repugnància, el dimoni interior que et xiuxiueja a l’orella dreta sol·licita que, si vols ser feliç i continuar creient en la Humanitat, has de deixar de llegir els comentaris de la premsa online. Mentrestant el dimoni de l’orella esquerra s’inclina a favor de la participació popular, per allò que el debat sempre enriqueix. Així que, serem demòcrates i continuarem amb l’estudi.

Per verificar si homes i dones eren tractats diferentment, es va començar per separar els articles segons el gènere de qui el firmava. Encara que amb els anys el nombre d’articles publicats havia augmentat, la proporció entre gèneres es mantingué similar. Aquesta diferència genèrica era més evident en unes seccions que en altres. Esports presentava la proporció més petita d’articles escrits per una dona, seguit de prop per Tecnologia i Internacional. En canvi, a Moda predominaven les redactores femenines. S’observà que —independentment de l’humiliació habitual que totes les dones reben com a quota biològica—, quan més «masculina» era una secció, més pals rebien les que hi opinaven. Els homes només duien les de perdre a la secció de Moda. Però tothom sap que cap home de veritat escriu a la secció de moda de cap diari.

Com a corol·lari del paràgraf anterior, algunes seccions patiren més censura que d’altres. Notícies Internacionals, Opinió i Medi Ambient reberen les crítiques més agres. Com també ho va fer Moda per motius exactament contraris. En un registre lleugerament més còmic, l’experiment ens descobreix que hi ha «temes» més problemàtics que d’altres. Que ningú no s’ofendrà si escrius sobre mots encreuats, jazz o carreres de cavalls; però que el binomi Israel/Palestina, el concepte «feminisme» o el concepte «violació», et conduiran fàcilment al camí de l’ostracisme.
Els criteris per impedir la publicació d’un comentari poden ser molt diversos, però en cap cas es basen en la discrepància d’opinions. Deixant a banda el bloqueig per motius legals (que constitueix una proporció molt petita en relació a la totalitat), la majoria dels comentaris bloquejats ho eren per ser abusius (amenaces de mort o violació en els casos més extrems) o per no ser pertinents en el marc del debat (off-topic, dit en castís). Tampoc s’admetien els atacs «ad hominem», altrament dits insults personals; tant els adreçats als autors com als altres lectors. Potser en un excés de zel per mantenir les bones maneres, molt típic dels britànics, també es censurava la suficiència perdonavides de comentaris tipus «No et posis histèric, estimat», que potser no afegeix res al debat, però li dóna una nota picant.

Mentre que alguns mitjans es plantegen tancar totalment l’aixeta dels comentaris davant d’una massa informe d’opinions infernals, la decisió de «The Guardian» de moderar la seva àgora amb prudència i bon criteri li ha proporcionat un dels espais d’intercanvi més agradables i enriquidors de la xarxa. El fet que de la totalitat de comentaris només s’hagi de censurar un 2% (més un 2% de spam i rèpliques a comentaris bloquejats) diu molt sobre l’eficàcia del seu mètode. I, si ho dubteu, només cal que aneu a llegir el que escriuen els lectors de La Vanguardia o El País a propòsit de les notícies publicades. Aquí la xifra del 2% correspon a la minoria de comentaristes que no bramen com ases. Caràcter llatí, que se’n diu.