En el taller de l’escriptor

Sembla que va ser ahir, però des de 2011 Juan Marsé no publicava una novel·la. Torna ara amb «Esa puta tan distinguida» (Lumen, abril de 2016), una revisió d’alguns dels seus temes predilectes sota una aparença d’autobiografia a penes maquillada. Així el narrador i protagonista és un escriptor a qui encarreguen l’any 1983 escriure unes notes destinades a esdevenir guió cinematogràfic sobre un crim que es produí a la cabina de projecció del Cine Delicias el 1947. En la reconstrucció l’ajudarà el propi assassí, ja en pau amb la justícia, el qual reconeix haver comès el delicte però no en recorda el motiu.

Malgrat que a la novel·la hi apareix una prostituta, precisament la víctima de l’assassinat, la «puta» a la que es refereix l’escandalós títol és la memòria, com Marsé s’afanya a aclarir a les primeres pàgines. Una memòria enganyosa i plàstica, sempre disposada a adaptar-se a les circumstàncies més favorables. Així la confessió de Fermín Sicart intenta daurar una biografia que s’endevina molt més sòrdida del que ell vol reconèixer. Aquest intent de corregir la història ja era present a «La muchacha de las bragas de oro» en el personatge de l’ex-falangista que tergiversa les seves memòries en una maniobra exculpatòria. Però no sols això, ja que els records de Sicart foren manipulats en internar-lo a un establiment psiquiàtric on probablement li van fer un rentat de cervell. Per tant, tota la informació que es refereix al crim del Cine Delicias, bascula entre la versió oficial de la policia (manipuladora per definició) i la dubitativa del criminal (manipulada amb tota seguretat), totes dues igualment poc fiables.

Paral·lelament, en la descripció del procés de preparació del guió, Marsé deixa anar alguna de les seves idees sobre l’escriptura cinematogràfica i sobretot aprofita per rescabalar-se de les seves desafortunades experiències amb el cinema patri. Amb noms que costa poc identificar hi figura gent com el productor totpoderós Moisés Vicente Vilches (Andrés Vicente Gómez) o el director comunista Héctor Roldán (Juan Antonio Bardem). Per descomptat, la visió de l’autor és crítica i desencisada, però també és superficial i molt menys agressiva del que es podria esperar.

El novel·lista, que ja ha superat la vuitantena, no es talla ni un pèl per dir el que pensa (de fet, crec que no ho ha fet mai) i aquí es pren la llibertat d’iniciar l’obra amb un qüestionari de 50 respostes a les quals se’ns han escamotejat les preguntes. D’aquesta manera, encara que no vingui gaire a tomb, Marsé es permet declarar-se una vegada més antinacionalista, anticlerical i rabiosament individualista. Francament, aquest capítol és el que val més la pena del llibre, encara que valgui més com a periodisme que com a ficció:

32) Estoy muy contento con mi agente y nunca lo cambiaría por otro. Además, sería inútil. A mi edad, cambiar de agente literario vendría a ser algo así como cambiar de tumbona la última noche del Titanic.

33) Decliné la invitación. Como Groucho Marx, nunca aceptaría ser miembro de una Real Academia de la Lengua que me aceptara como miembro.

34) Solo me fío de la lógica contenida en la buena música.

35) No me identifico en las entrevistas de viva voz. No reconozco mi voz.

36) ¿Otra vez? Cualquier forma de nacionalismo me repugna. La patria que me proponen los nacionalistas es una carroña sentimental.

37) Nietzsche lo predijo: un siglo más de periódicos y las palabras apestarán.

38) Cambio todo esto por una canción de Cole Porter.

Molt més puerils i gratuïtes (en la línia dels atacs que li dedicava al difunt Baltasar Porcel, quan encara no ho era, de difunt) són les conyetes que dedica a algunes figures significades de l’independentisme català. Així, en un programa de Varietés del 1945 hi fa aparèixer «RUFIÁN y TARDÁ, afamada pareja de payasos volatineros y saltimbanquis», «PILAR RAJOLA, contorsionista verbal y cómica radiofónica» o «PATRICIA GARBANCIO, aplaudida intérprete del tango-sardana».

Poc importa, «Esa puta tan distinguida» és un divertiment menor, propi de l’estil crepuscular d’un gran autor, que ja no ho és tant, però que encara es deixa llegir amb plaer. La llarga entrevista amb l’assassí, després de moltes cabòries i conjectures, es resol en un anticlímax total, quan hom estava esperant una gran revelació final. Gràcies siguin donades tanmateix a l’existència del personatge de Felisa, contrapunt còmic en funcions d’assistenta de l’autor i veritable Thelma Ritter transfigurada.

Sí, ja havíem llegit aquest llibre abans. Moltes vegades. A «Si te dicen que caí» (amb la mort de Carmen Broto), a «La muchacha de las bragas de oro», a «El fantasma del cine Roxy». Però com bé diu Marsé, ja no té edat per canviar de gandula al seu Titanic personal. No tinc cap problema per continuar-lo acompanyant.