Estranys companys de llit (i encara més estranyes companyes de llit)

Grace i Frankie es coneixen des de fa anys, però mai no han sigut realment amigues: s’han vist obligades a relacionar-se només perquè els seus marits són socis en un despatx d’advocats especialitzats en divorcis. Aquesta situació es veurà trasbalsada quan els dos homes els revelin que han mantingut una relació amorosa des de fa vint anys i finalment han decidit divorciar-se d’elles per poder contraure matrimoni. Malgrat les seves personalitats antitètiques, Grace i Frankie hauran d’aprendre a conviure per donar-se suport mutu davant d’un fet que les depassa i les afecta de forma similar.

Amb aquesta sinopsi, ja s’entendrà que la sèrie «Grace and Frankie» constitueix pur material de «sitcom», d’aquells de tota la vida. Els seus artífexs són Marta Kauffman (que ja fou responsable de la clàssica «Friends») i Howard J. Morris. La puixant Netflix ho produeix. El programa té un inconfusible caràcter geriàtric i els seus mesurats atreviments responen més a l’inevitable aire dels temps que a cap voluntat transgressora.

Segurament, si no fos per la identitat de les seves actrius i actors protagonistes, no estaríem parlant ara i ací de «Grace and Frankie». Jane Fonda (Grace) i Lily Tomlin (Frankie) repeteixen en la ficció els personatges públics que s’han construït durant les seves respectives llargues carreres. La primera, com a tibada reina del control, la dieta i les bones maneres de la classe benestant; la segona, com a representant tardana de la contra-cultura hippy dels 60 i el tot-s’hi-val eixelebrat. No cal dir que, malgrat els tòpics dels que parteixen (i en els que s’hi delecten), ho broden i que aconsegueixen molt bé el difícil equilibri entre el drama i la comèdia.

Si tot això ja és bo (però previsible), encara és millor que els respectius marits (i amants furtius durant vint anys) siguin interpretats per Martin Sheen (el marit de Fonda) i Sam Waterston (el de Tomlin). Ningú no posarà en dubte la solvència com a comediants consumats de cap dels dos; però hi ha quelcom d’entendridor i exhilarant en la contemplació de com aquest parell de mascles en la setantena aprèn de trompada en trompada el que representa viure fora de l’armari amb els sentiments a la vista del personal.

Els personatges secundaris que fan dels fills —dues filles biològiques en el cas de Grace i Robert, dos nois adoptats i de color discordant per a Frankie i Sol—, no acaben de trobar el seu paper a la trama, encara que elles se’n surten millor que ells. Si em forceu, em declararé parcial envers la viperina Brianna d’ulls verds, que encarna June Diane Raphael; més dolenta que la tinya, però també infinitament més guapa. Més frívolament, i justificat pel protagonisme de dones madures sobtadament mancades de parella, cal destacar l’abundant presència a la sèrie d’una bona colecció de senyors interessants, començant per Sam Elliot, qui des de fa trenta anys exerceix de senyor interessant per antonomàsia en aquest sistema solar. Però no cal menystenir Craig T. Nelson, ni els més joves (deuen rondar la cinquantena) Ernie Hudson i Timothy V. Murphy, que estan tots dos per tirar coets.

«Grace and Frankie» suposa un bon divertiment, si ja ho has fet tot a la vida i no tens problemes monetaris d’assegurança o d’hipoteca. Els admiradors de Sorkin, a qui els repugni que el president Bartlett de «The West Wing» comparteixi llit conjugal amb el Charlie Skinner de «The Newsroom», faran bé d’abstenir-se. Els podria produir urticària tot plegat.