Números irracionals

Patel & Irons

Per pura deformació vocacional (i sense cap esperança al respecte) havia de veure «The Man Who Knew Infinity», ja que no cada dia s’estrenen pel·lícules sobre super-herois matemàtics. Basada en la biografia homònima de Robert Kanigel i dirigida pel desconegut Matthew Brown, la cinta relata els últims anys del portentós matemàtic indi Srinivasa Ramanujan (1887 - 1920), des dels seus modestos inicis com a comptable a Madràs fins als seus anys a Cambridge, amb especial incidència en la seva relació amb el prestigiós matemàtic G. H. Hardy.

La història mereixia ser explicada, atesa la particular idiosincràsia del personatge. Ramanujan, mancat de tota formació acadèmica, era capaç de visualitzar per pura il·luminació interior (o per innata comprensió de les propietats dels números) tota mena d’igualtats i teoremes, que (si no havien sigut demostrats prèviament) acabaven resultant vàlids en un gran percentatge dels casos. La seva manca de mètode i el seu desinterès per demostrar els seus descobriments xocava de ple amb la forma tradicional com es produeixen els avanços en matemàtiques. Hi ha quelcom de fascinant en aquest enfrontament incruent entre la ciència considerada més racional de totes, com ho són les ciències matemàtiques, i algú que, com Ramanujan, entén els seus descobriments com revelacions d’una deïtat del panteó hindú. I tanmateix la matemàtica pura, amb el seu anhel de desentranyar una veritat superior, pot arribar a tenir un fort component místic no tan allunyat de la irracionalitat.

Com era d’esperar, tot això «The Man Who Knew Infinity» ho presenta sota les formes d’un convencional «biopic» britànic d’època, tan correcte com poc imaginatiu. S’hi troben les típiques adversitats de l’heroi incomprès —racisme, xoc cultural, calefacció deficient i mala alimentació—, per concloure amb una victòria «in extremis», que acaba esdevenint pírrica. La subtrama de la senyora Ramanujan, que es marceix a Madràs per culpa de la sogra, frega el territori de la infraliteratura de serial. Cal dir, però, que el guió que firma el director mateix, fa molt passadores les quasi dues hores que dura la funció, el que ja té mèrit si parlem de drames on hi intervenen les matemàtiques. Aquesta impressió personal ha sigut confirmada pel meu poc matemàtic acompanyant, que no ha pesat figues ni un sol moment, al contrari del que li passa a les darreres estrenes de super-herois.

En tractar-se d’un film britànic de prestigi, apart del marc arquitectònic incomparable que ofereixen els edificis de Cambridge, es poden donar per descomptats una colla d’actors envejables. Inclogueu doncs Jeremy Northam, que fa de Bertrand Russell, el diminut (i roba-escenes) Toby Jones, o el jocund Stephen Fry (que no arriba a dir més de dues frases). Segurament són els seus dos protagonistes els que més justifiquen veure aquesta pel·lícula. Es diria que Dev Patel (Ramanujan) acapara amb les seves orelles de pàmpol tots els papers d’indi jove que hi ha a la cinematografia mundial, però la veritat és que sempre encén la simpatia incondicional de l’espectador, sobretot si s’ho passa malament i no menja prou pastanagues.

Jeremy Irons interpreta el mentor de Ramanujan, G. H. Hardy, amb la seva característica inexpressivitat, que mai no saps si parla de l’actor o del personatge; però que confereix a la trama una inesperada seriositat. David Leavitt a la seva novel·la «The Indian Clerk» va optar per explicar la mateixa història que la que aquí ens ocupa a partir de l’experiència «dins de l’armari» de l’homosexual Hardy. S’entén perfectament.

En definitiva: poc recomanable; però bastant bona.