Segona residència (14): el túnel del temps

Arcimboldo inesperat

El dissabte següent vaig escapar de casa, aprofitant que l’Helena havia baixat al súper. La meva curiositat era tan forta que en aquell moment no m’importaven les conseqüències. Era conscient que a la tornada potser trobaria canviat el pany del domicili conjugal i encara així em semblava que el meu lloc no era altre que Esclassans i el seu permanent misteri.

Acabava d’aparcar el cotxe davant del xalet, que el trio calaveres ja m’estava interceptant. No es podia negar que cada vegada gestionaven millor la tasca que els havia encomanat: com a vigilants no tenien preu.
—Mestre, va ser molt lleig el que ens va fer —el que parlava era l’inevitable Toni—; havíem quedat que ens vindria a buscar, però va preferir tocar el dos, com si no treballéssim en el mateix bàndol.

—Em sap greu, de debò, però havia de tornar urgentment a Barcelona i no vaig tenir temps d’avisar-vos. No us imagineu la quantitat de qüestions centrífugues que se m’acumulen ara mateix a l’agenda.

Abans que el tercet intercanviés més mirades de sorneguera incredulitat, vaig decidir prendre la paella pel mànec:

—Vosaltres potser no en sou conscients, però aquí a Esclassans, o millor dit a Mary Muntanya, estan passant coses molt estranyes i, tret de nosaltres quatre, ningú no se n’està adonant. Ara més que mai ens hem de mantenir units, perquè sospito que ens estem enfrontant a un problema que ens depassa.

—Zombies? —va apuntar el tanoca d’en Casimir, no sé si aprensiu o il·lusionat.

—Fes el favor de no dir bajanades i mira al teu voltant. Et sembla que aquest és el decorat més adequat per a una novel·la de gènere?

—No se què vol dir, coneix una pel·li que es diu «Shaun of the Dead»?

Abans que continuessin per aquell camí vaig prendre de forma decidida el braç del mascle alfa Toni, una acció que em garantiria el seguiment dels seus dos col·legues, i vaig arrossegar-los tots tres cap a l’interior del xalet fins arribar al soterrani acabat de descobrir. Davant de la visió d’aquell sistema ferroviari truncat, les seves reaccions foren coincidents i gens reveladores.

—Collons —va dir l’Edi.

—Òstia puta! —va dir en Toni.

—Qui els va parir! —s’exclamà en Casimir.

En Casimir i en Toni van posar-se a explorar enjogassadament la instal·lació, com si els acabés de descobrir un parc d’atraccions oblidat en el temps. Només el raonable i granellut Edi se m’acostà amb posat seriós.

—Crec que això lliga amb velles històries que he sentit a casa molt sovint. Segons expliquen els pares, als anys 80 i part dels 90 del segle passat Esclassans era un important centre de distribució de droga per a tot el Baix Empordà. El material arribava per mar a un punt de la costa al sud de Llafranc i des d’allí, per mitjans poc coneguts, era transportat fins els magatzems d’Esclassans. Crec que l’existència d’aquest túnel explicaria com viatjava la cocaïna des de la costa fins el punt de distribució de l’interior.

—És una teoria plausible —vaig concedir—, però la via està encegada des de qui sap quan, com també ho estava l’accés des de Villa Florita fins que no vaig decidir prendre la maça pel meu compte. O sigui que això que dius és història passada i no ens aclareix res de les mogudes nocturnes i diürnes de les últimes setmanes. Potser caldria investigar si la truncada ruta d’aquesta vagoneta passava per la misteriosa Casa de l’Alemany.

—Ep, potser amb uns càvecs i unes pales podríem reobrir el pas —proposà en Casimir.

—Home, em sembla una feinassada i no hi veig la solta; això és en tots els sentits un cul de sac. Haurem de buscar una altra forma d’enfocar el problema.

—Es clar, vostè no ho sap —digué sibil·linament en Toni mentre sorgia de les tenebres del forat.

—Què és el que no sé?

—Que hi ha hagut una novetat que no hem tingut temps d’explicar-li. Vostè ha sentit parlar d’un paio que es diu Víctor Català? El coneix?