La trama és prou coneguda: una dona, vídua recent, encara amb ganes de viure, mentre gestiona el seu dol i, a falta de res millor a fer, es posa a arreglar-li els problemes a la filla. Això és bàsicament «The Meddler» de la directora, guionista i música Lorene Scafaria, una premissa que fa preveure el pitjor i a la qual el títol «Una madre imperfecta» no ajuda gens. Com es pot imaginar, es tracta de problemes típics del Primer Món, ja que a més la senyora no té problemes monetaris i dispensa la seva generositat de forma arbitrària i una mica ofensiva.
El millor que se m’acut dir sobre «The Meddler» és que es deixa veure sense ofendre i que podria haver sigut infinitament pitjor (puc imaginar-me’n una versió particularment tòxica, interpretada per Diane Keaton i Cameron Diaz). Evita caure tant en la pallassada, com en l’excés melodramàtic, a risc de resultar una mica pobre en matèria de conflicte i els seus 100 minuts de durada es podrien escurçar sense causar cap daltabaix.
El motiu principal d’anar a veure aquesta pel·lícula es diu Susan Sarandon. Feia temps que a aquesta esplèndida actriu no se li oferia l’oportunitat de desplegar un paper tan complet, i encara que la seva Marnie Minervini no l’obliga a res de particularment complicat, sempre és un plaer veure-la un grapat de minuts en pantalla gran. I que guapa està la punyetera a la vora dels setanta! Al seu costat, Rose Byrne, sempre excel·lent com a actriu de comèdia, sap quedar en un segon pla per no interferir amb la diva. Mentrestant, el roba-escenes J.K. Simmons aporta la seva veu de baix profund per afegir una mica d’interès eròtic a la fotografia.
Tot plegat, una més de les cintes vagament geriàtriques a les quals em sento atret darrerament. Curiosament també pot funcionar com un espot dels productes de la casa Apple, dedicat a la tercera edat. Ara, quan vas al cinema, més que espectador, et sents públic objectiu. Objectiu en el sentit de trobar-te al centre de la diana.
El millor que se m’acut dir sobre «The Meddler» és que es deixa veure sense ofendre i que podria haver sigut infinitament pitjor (puc imaginar-me’n una versió particularment tòxica, interpretada per Diane Keaton i Cameron Diaz). Evita caure tant en la pallassada, com en l’excés melodramàtic, a risc de resultar una mica pobre en matèria de conflicte i els seus 100 minuts de durada es podrien escurçar sense causar cap daltabaix.
El motiu principal d’anar a veure aquesta pel·lícula es diu Susan Sarandon. Feia temps que a aquesta esplèndida actriu no se li oferia l’oportunitat de desplegar un paper tan complet, i encara que la seva Marnie Minervini no l’obliga a res de particularment complicat, sempre és un plaer veure-la un grapat de minuts en pantalla gran. I que guapa està la punyetera a la vora dels setanta! Al seu costat, Rose Byrne, sempre excel·lent com a actriu de comèdia, sap quedar en un segon pla per no interferir amb la diva. Mentrestant, el roba-escenes J.K. Simmons aporta la seva veu de baix profund per afegir una mica d’interès eròtic a la fotografia.
Tot plegat, una més de les cintes vagament geriàtriques a les quals em sento atret darrerament. Curiosament també pot funcionar com un espot dels productes de la casa Apple, dedicat a la tercera edat. Ara, quan vas al cinema, més que espectador, et sents públic objectiu. Objectiu en el sentit de trobar-te al centre de la diana.
Noi, la Sarandon és una dona, una gran dona i una gran actriu, l'altre dia vaig revisar Thelma&Louise, encara trempa la peli, ha envellit molt bé. Saps, Sarandon és honesta, i això al cinema es nota, i molt.
ResponEliminaCompletament d'acord.
Elimina