Si busqueu una mostra de capitalisme de rostre amable, no cal sinó citar Phil Knight, el cofundador de Nike, el qual després de fer-se d’or amb les sabatilles esportives va invertir bona part dels guanys en els estudis Laika, perquè el seu fill Travis pogués desenvolupar el seu amor pel cinema d’animació. Laika, centrada en la tècnica del «stop motion» (una de les més antigues en el terreny dels efectes especials), ha lliurat de moment quatre obres completament diferents, de les quals coneixia les molt lloables «Coraline» i «Paranorman» i ara també la molt excèntrica «Kubo and the Two Strings», primera que gosa dirigir el mateix Travis Knight sota guió de Marc Haimes i Chris Butler.
L’acció se situa en un Japó de llegenda on Kubo (Art Parkinson, el Rickon Stark de «Joc de Trons») malviu amb la seva mare catatònica i es guanya la vida explicant contes a la plaça del poble, acompanyat de les cordes del seu «samisen» i d’una aptitud màgica per animar figures d’origami. Aviat s’entén que les històries que narra constitueixen elaboracions de la seva terrible crònica familiar, on el seu avi (Ralph Fiennes) i les seves sinistres ties (Rooney Mara) volen arrencar-li l’ull dret (després d’haver mort el seu pare i haver-li sostret l’ull esquerre). Només una mona blanca (Charlize Theron) i un escarabat samurai (Matthew McConaughey) l’ajudaran en una empresa que recollirà tots els trets d’un vídeo-joc.
Ja sé que tot això pot sonar una mica forassenyat i fins i tot inapropiat per a un film apte per a tots els públic (encara que no menystindria la capacitat proto-poètica de l’espectador escàs d’edat), però tota l’obra de Miyazaki Hayao ja ens havia preparat per un univers on s’havia perdut tot sentit de la certitud (vegeu «Chihiro»). Per si això fos poc, el guió de «Kubo» remet de forma meta-narrativa i audaç al seu propi relat, tot atribuint a la veu narradora dominant el control de la història. El que ens està dient és que venç sempre qui té les claus del discurs. I no podria aplaudir més el missatge.
Visualment, «Kubo and the Two Strings» és pura imaginació i esplendor. En la seva ostentació tècnica —on el paper plegat de l’origami, les figures articulades i les transicions cibernètiques són difícils de distingir—, i en la seva espessor sentimental, mostra les seves principals virtuts. Però el guió és abstrús i esotèric en excés, massa "orientalista" per a qui això escriu. Llàstima.
L’acció se situa en un Japó de llegenda on Kubo (Art Parkinson, el Rickon Stark de «Joc de Trons») malviu amb la seva mare catatònica i es guanya la vida explicant contes a la plaça del poble, acompanyat de les cordes del seu «samisen» i d’una aptitud màgica per animar figures d’origami. Aviat s’entén que les històries que narra constitueixen elaboracions de la seva terrible crònica familiar, on el seu avi (Ralph Fiennes) i les seves sinistres ties (Rooney Mara) volen arrencar-li l’ull dret (després d’haver mort el seu pare i haver-li sostret l’ull esquerre). Només una mona blanca (Charlize Theron) i un escarabat samurai (Matthew McConaughey) l’ajudaran en una empresa que recollirà tots els trets d’un vídeo-joc.
Ja sé que tot això pot sonar una mica forassenyat i fins i tot inapropiat per a un film apte per a tots els públic (encara que no menystindria la capacitat proto-poètica de l’espectador escàs d’edat), però tota l’obra de Miyazaki Hayao ja ens havia preparat per un univers on s’havia perdut tot sentit de la certitud (vegeu «Chihiro»). Per si això fos poc, el guió de «Kubo» remet de forma meta-narrativa i audaç al seu propi relat, tot atribuint a la veu narradora dominant el control de la història. El que ens està dient és que venç sempre qui té les claus del discurs. I no podria aplaudir més el missatge.
Visualment, «Kubo and the Two Strings» és pura imaginació i esplendor. En la seva ostentació tècnica —on el paper plegat de l’origami, les figures articulades i les transicions cibernètiques són difícils de distingir—, i en la seva espessor sentimental, mostra les seves principals virtuts. Però el guió és abstrús i esotèric en excés, massa "orientalista" per a qui això escriu. Llàstima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada