Estampes pulleses: més rodalies

Mare de Déu del Canvi d'Agulles

Qui pensés que havia acabat amb les alegries del viatge en trens italians no devia comptar que a Lecce opera també la tercermundista companyia de les Ferrovie del Sud Est que cobreix les petites poblacions de la regió de Salento (l’extrem del taló de la bota italiana). Els bitllets els venen al quiosc de l’estació, una d’aquestes ben abastides «edicole» italianes que fan la felicitat de Josep, on apart de la premsa, les llaminadures i les butlletes de diversos jocs d’atzar, es poden trobar discos descatalogats de Mina i pel·lícules d’Ettore Scola a preus irrisoris. El quiosquer se sap de memòria els horaris i de passada es permet alguna broma amable. No són tan amables els taquillers funcionarials de Trenitalia, farts que els preguntin on és la via 7, quan tots els cartells només t’adrecen a les vies entre la 1 i la 5. És com si ens trobéssim a un llibre de Harry Potter. Ens diuen que no fem cas dels panells i que anem al final del pas subterrani on efectivament, si creues la via una mica «a la brava» trobaràs la mítica andana 7 que s’anunciava als panells lluminosos.

Els trens arriben tots amb retard obligatori i són dels més desfigurats per «graffitti» que trobareu a l’est del Bronx. Com en molts altres indrets de l’Europa contemporània, la presència de subsaharians és considerable. Alguns d’ells, com passa a Barcelona, es dediquen a la venda de còpies xineses de productes italians no gaire galdosos. De la majoria, et faries creus sobre l’origen de la seva supervivència. Veus que alguns van de legals i compren bitllet i el piquen, però són més els que s’escaquegen per camins poc insondables. En el món dels revisors de tren es pot establir fàcilment una doble categoria: els que passen de tot i els que insisteixen a denunciar el parell de xicots que s’han amagat a la tualet per no haver de pagar bitllet.

Experiències salentines. El retorn des d’Otranto, a penes quaranta quilómetres, requerí dos canvis de comboi. Un dels trams, enlletgit per esprais de pintura plàstica i una infraestructura sota mínims en companyia d’una colla de negres joves ens traslladà a la imatge més discriminatòria d’Europa.

Experiències salentines (el segon dia). Vam aturar-nos a Galatina. A l’estació no hi ha taquilla. Venen bitllets a una agència de viatges del carrer del davant (que durant l’agost està de vacances) i a una papereria que està de migdiada fins a les 5, quan el tren passa poc després a l’altra punta de la ciutat. Ciutadans conscienciosos com som, advertim la revisora així que pugem al tren. No sembla que es preocupi gaire de la nostra falta de bitllet. Tampoc la preocupa quan li ho diem en baixar del tren. Rucs que som. Però així és com s’enfonsen els negocis en general.

Ara hauria de dir alguna cosa negativa sobre els viatges en autobús, que eviten el determinisme del ferrocarril, i que permeten aturar-se allà on Jesucrist decideixi perdre l’iPad. De passada també hauria de criticar els passos de zebra del sud italià. No som a Bombai i la Comunitat Europea obliga a una certa obediència a les normes. Els conductors d’aquest beneït país intenten cenyir-s’hi. Encara així, motos i cotxes t’esquiven sense aturar-se, com si un reconeixement del pas de zebra fos una claudicació.

Encara ric.