 |
| Jeffrey Dean Morgan, ai... |
[Avís a en Pons: el nivell de «spoilers» d’aquest apunt és tendent a zero.]
Vaig escriure sobre «The Good Wife» en acabar la primera temporada i també en acabar la quarta; serà de justícia fer un petit comentari ara que ja ens l’hem cruspida tota, perquè de sèries com aquesta no en corren gaires. Pels que estiguin familiaritzats amb les primeres temporades descobriran que els seus ingredients es mantenen en gran mesura fins a la conclusió de la setena temporada. La vida laboral d’Alicia Florrick (Julianna Margulies) continuarà patint dràstiques alteracions, perquè sembla que aquests bufets d’advocats porten la discòrdia a l’ADN, mentre que el seu marit Peter (Chris Noth) picarà cada vegada més amunt en la seva carrera política, amb el tibat i sibil·lí Eli Gold (Alan Cumming) més o menys a prop. En l’àmbit familiar, la sogra perdrà importància, mentre que el fill serà absent en la majoria dels episodis, perquè és a la universitat. En canvi la filla beata recupera protagonisme, sobretot a la setena temporada. Encara que mai no perdem de vista la mare d’Alicia (Stockard Channing) i el seu germà gai (Dallas Roberts), m’hauria agradat que apareguessin més sovint.
Per descomptat l’escuderia de secundaris pintorescos que tant aprecien els espectadors fidels roman temporada rere temporada. Així els advocats manipuladors i peculiars: Louis Canning (Michael J. Fox), Nancy Crozier (Mamie Gummer), Viola Walsh (Rita Wilson) o la marcianíssima Elsbeth Tascioni (Carrie Preston) —no us perdéssiu el seu tòrrid idil·li amb Kyle MacLachlan—. Igualment els jutges de capteniment pintoresc que encarnen actors de caràcter tan sòlids com Denis O’Hare, David Paymer, Ana Gasteyer o Dominic Chianese. I encara aquests clients tan recurrents com torracollons, tant fa que sigui el narcotraficant Lemond Bishop, el guru de les noves tecnologies Neil Gross o el possible feminicida reincident Colin Sweeney.
Com ja era habitual, els plets que centren cada capítol són d’allò més variat tant en la forma com en el fons. Molts d’ells s’inspiren en qüestions de la més candent actualitat tecnològica o costumista: pastissera que es nega a preparar la tarta nupcial d’una boda gai, software d’impressora 3D que fabrica armes defectuoses, «drones» que atempten la intimitat d’un humil contribuent, o una campanya de desprestigi d’un restaurant a un succedani de Tripadvisor.
Potser caldrà que digui, perquè és una mena de presència elefantina a la saleta-menjador, que «The Good Wife» va perdre pel camí a les darreres temporades algun dels seus intèrprets principals, un parell en concret. El primer, de forma traumàtica, al bell mig de la cinquena temporada. La segona, més meditada i el·líptica, al final de la sisena. Aquestes dues desaparicions compliquen la continuïtat de la sèrie. Per tant la setena temporada intenta fer malabarismes amb unes absències que no controla. Per això tothom l’ha criticat i els guionistes no se n’han sortit gaire bé tampoc.
Fins i tot una sèrie tan comercial com aquesta, intenta adoptar maneres artístiques en la seva conclusió. Tots sabem que és complicat. Crec que a ningú ha satisfet el darrer capítol de «The Good Wife», amb una Alicia Florrick que ha après dels seus errors i ha adoptat els del seu marit. Potser una sèrie tan llaminera es mereixia una fi més contundent, però després de 176 capítols tan suculents, només queda dir gràcies, moltes gràcies.
Vaig escriure sobre «The Good Wife» en acabar la primera temporada i també en acabar la quarta; serà de justícia fer un petit comentari ara que ja ens l’hem cruspida tota, perquè de sèries com aquesta no en corren gaires. Pels que estiguin familiaritzats amb les primeres temporades descobriran que els seus ingredients es mantenen en gran mesura fins a la conclusió de la setena temporada. La vida laboral d’Alicia Florrick (Julianna Margulies) continuarà patint dràstiques alteracions, perquè sembla que aquests bufets d’advocats porten la discòrdia a l’ADN, mentre que el seu marit Peter (Chris Noth) picarà cada vegada més amunt en la seva carrera política, amb el tibat i sibil·lí Eli Gold (Alan Cumming) més o menys a prop. En l’àmbit familiar, la sogra perdrà importància, mentre que el fill serà absent en la majoria dels episodis, perquè és a la universitat. En canvi la filla beata recupera protagonisme, sobretot a la setena temporada. Encara que mai no perdem de vista la mare d’Alicia (Stockard Channing) i el seu germà gai (Dallas Roberts), m’hauria agradat que apareguessin més sovint.
Per descomptat l’escuderia de secundaris pintorescos que tant aprecien els espectadors fidels roman temporada rere temporada. Així els advocats manipuladors i peculiars: Louis Canning (Michael J. Fox), Nancy Crozier (Mamie Gummer), Viola Walsh (Rita Wilson) o la marcianíssima Elsbeth Tascioni (Carrie Preston) —no us perdéssiu el seu tòrrid idil·li amb Kyle MacLachlan—. Igualment els jutges de capteniment pintoresc que encarnen actors de caràcter tan sòlids com Denis O’Hare, David Paymer, Ana Gasteyer o Dominic Chianese. I encara aquests clients tan recurrents com torracollons, tant fa que sigui el narcotraficant Lemond Bishop, el guru de les noves tecnologies Neil Gross o el possible feminicida reincident Colin Sweeney.
Com ja era habitual, els plets que centren cada capítol són d’allò més variat tant en la forma com en el fons. Molts d’ells s’inspiren en qüestions de la més candent actualitat tecnològica o costumista: pastissera que es nega a preparar la tarta nupcial d’una boda gai, software d’impressora 3D que fabrica armes defectuoses, «drones» que atempten la intimitat d’un humil contribuent, o una campanya de desprestigi d’un restaurant a un succedani de Tripadvisor.
Potser caldrà que digui, perquè és una mena de presència elefantina a la saleta-menjador, que «The Good Wife» va perdre pel camí a les darreres temporades algun dels seus intèrprets principals, un parell en concret. El primer, de forma traumàtica, al bell mig de la cinquena temporada. La segona, més meditada i el·líptica, al final de la sisena. Aquestes dues desaparicions compliquen la continuïtat de la sèrie. Per tant la setena temporada intenta fer malabarismes amb unes absències que no controla. Per això tothom l’ha criticat i els guionistes no se n’han sortit gaire bé tampoc.
Fins i tot una sèrie tan comercial com aquesta, intenta adoptar maneres artístiques en la seva conclusió. Tots sabem que és complicat. Crec que a ningú ha satisfet el darrer capítol de «The Good Wife», amb una Alicia Florrick que ha après dels seus errors i ha adoptat els del seu marit. Potser una sèrie tan llaminera es mereixia una fi més contundent, però després de 176 capítols tan suculents, només queda dir gràcies, moltes gràcies.
Donat que em falten sisena i setena temporada estic agraït per l’apunt especial, em sento... mmmm... especial :D
ResponElimina“els seus ingredients es mantenen en gran mesura” exacte, en gran mesura xD
Cada temporada sóc més fan de Eli Gold! Sempre tan recte fins que el treuen de polleguera, cosa que no costa gaire.
Que els nens no apareguin em sembla molt bé, en general no tolero els nens en les series, tot i que aquests son bastant suportables.
Surt l’agent Cooper de Twin Peaks?! Es dels pocs personatges que realment m’agradaven d’aquella sèrie i amb la Tascioni precisament! La meva secundària pintoresca preferida!
Colin Sweeney possible? Jo ho veig més que possible xD Per cert, sóc l’únic que quan veu en Bishop pensa en Stringer Bell de The Wire?
La veritat es que té mèrit posar casos interessants i actuals durant set temporades!
Una desaparició en la sisena?! Ai! Ai!
Ara quan d’una punyetera vegada acabi Fringe tornaré amb The Good Wife
L'agent Cooper està a l'alçada de la Tascioni. Sí, tens raó que Bishop segueix una línia una mica similar a Stringer Bell. La desaparició de la sisena temporada ja te la van cantar al teu blog.
ResponEliminaSi aquest "ai" que acompanyes al Jeffrey Dean Morgan és un sospir, recolzo la moció (o hauria de dir que recolzo l'emoció?).
ResponEliminaI tant que és un sospir!
Elimina