Dins del gènere fantàstic hi cap de tot, com demostra ara mateix la nostra cartellera. Tenim per exemple «A Monster Calls» (Un monstruo viene a verme) de Juan Antonio Bayona, la qual sota una capa de feixugues metàfores intenta explicar una història típica de maduració adolescent, del pas d’infant a adult. Mentrestant «Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children» de Tim Burton, malgrat una clara defensa de l’excentricitat i algunes referències tangencials a l’Holocaust, opta per l’espectacle gòtic sense més coartada. Totes dues es basen en llibres (que desconec) destinats als infants, encara que pel consum de la primera de les dues seria aconsellable un cert grau de maduresa.
«A Monster Calls», segons l’original de Patrick Ness (que també firma el guió), narra com l’adolescent Conor O’Malley (Lewis MacDougall) encara el càncer terminal de la seva mare (Felicity Jones) a través de la figura imaginària i didàctica d’un monstre vegetal que se li apareix de nit (i que parla amb la cavernosa veu sintetitzada de Liam Neeson). Bayona, un dels nostres directors més capaços de parlar-li de tu a tu a Hollywood, entra aquí de ple en territori Spielberg (per la barreja de sentimentalisme i espectacularitat) I se’n surt prou bé. Els nivells de producció són en tot cas admirables i, atesos els títols de crèdit, el talent prové majoritàriament de casa nostra, cosa de la que cal congratular-se.
Apart de la proficiència tècnica (meravelloses les seqüències animades amb aquarel·la), Bayona torna a demostrar el seu ull per dirigir joves actors. Si a «The Impossible» va aconseguir una meravellosa interpretació de Tom Holland, aquí supera la fita amb Lewis MacDougall en un paper emocionalment difícil i que supera les trampes de la sensibleria. Menció especial també per Sigourney Weaver, que està molt mesurada en el rol potencialment antipàtic de l’àvia. En el que també repeteix Bayona és en la seva falta de subtilesa a l’hora de fer reaccionar l’espectador: des de la posada en escena fins la invasiva banda sonora, tot conspira per excitar-nos els lacrimals (encara que amb mi només tingué un cert èxit a l’escena de Conor i la seva àvia davant del pas a nivell). Potser per edat no sóc el públic més adequat per aquest tipus d’històries tan clarament formatives; però encara així deixeu-me opinar que un drama tan intimista en essència encaixa malament amb tant de soroll i fúria d’efectes especials.
Malgrat el que jo pugui opinar, si s’ha d’atendre a la taquilla i als telenotícies de les cadenes que l’han produït, sembla que està agradant molt.
«A Monster Calls», segons l’original de Patrick Ness (que també firma el guió), narra com l’adolescent Conor O’Malley (Lewis MacDougall) encara el càncer terminal de la seva mare (Felicity Jones) a través de la figura imaginària i didàctica d’un monstre vegetal que se li apareix de nit (i que parla amb la cavernosa veu sintetitzada de Liam Neeson). Bayona, un dels nostres directors més capaços de parlar-li de tu a tu a Hollywood, entra aquí de ple en territori Spielberg (per la barreja de sentimentalisme i espectacularitat) I se’n surt prou bé. Els nivells de producció són en tot cas admirables i, atesos els títols de crèdit, el talent prové majoritàriament de casa nostra, cosa de la que cal congratular-se.
Apart de la proficiència tècnica (meravelloses les seqüències animades amb aquarel·la), Bayona torna a demostrar el seu ull per dirigir joves actors. Si a «The Impossible» va aconseguir una meravellosa interpretació de Tom Holland, aquí supera la fita amb Lewis MacDougall en un paper emocionalment difícil i que supera les trampes de la sensibleria. Menció especial també per Sigourney Weaver, que està molt mesurada en el rol potencialment antipàtic de l’àvia. En el que també repeteix Bayona és en la seva falta de subtilesa a l’hora de fer reaccionar l’espectador: des de la posada en escena fins la invasiva banda sonora, tot conspira per excitar-nos els lacrimals (encara que amb mi només tingué un cert èxit a l’escena de Conor i la seva àvia davant del pas a nivell). Potser per edat no sóc el públic més adequat per aquest tipus d’històries tan clarament formatives; però encara així deixeu-me opinar que un drama tan intimista en essència encaixa malament amb tant de soroll i fúria d’efectes especials.
Malgrat el que jo pugui opinar, si s’ha d’atendre a la taquilla i als telenotícies de les cadenes que l’han produït, sembla que està agradant molt.
El «Miss Peregrine» de Burton no és temàticament tan conflictiu i, atesa l’escassa reputació assolida pels films d’aquest director en el segle present, se’l podria classificar gairebé en el capítol dels triomfs. Sobre el paper, el material li escau: una escola encapsulada en el temps on poden refugiar-se nens «peculiars» rebutjats per la societat. Les primeres referències que vénen al cap són totes les encarnacions possibles, tant en còmic com en film, dels X-men de Stan Lee, i els «Freaks» de Tod Browning com a generós afegitó. Res gaire allunyat del noi-ostra i els seus joves col·legues sinistres, tal com l’autor els va imaginar (i dibuixar) a «The Melancholy Death of Oyster Boy & Other Stories».
La trama que envolta aquesta pel·lícula és força prescindible (algú ha sigut capaç d’extreure un guió mínimament decent i entenedor, allà on intervenen bucles i paradoxes temporals?) Es compara sorneguerament l’assolellada Florida i la grisa Gal·les, però al cap i a la fi es tracta d’un conte de bons i dolents amb menys explicacions que resultats. Els nens extraordinaris, aporten raresa (alimentada pels efectes especials) i una absoluta manca de personalitat; mentre que Eva Green, deessa absoluta en aquest gènere gòtic eixelebrat, gaudeix de menys oportunitats de lluïment del que hom desitjaria. Encara s’ho passen pitjor Judi Dench, Rupert Everett i Allison Janney, que cobren, però no ho justifiquen.
La pel·lícula de Burton conté algunes imatges memorables (el banquet de cadàvers submarins, la nena volàtil, la nova visita a «King-Kong»), però també d’altres més digerides, que suggereixen Ray Harryhausen, «El Senyor dels Anells» o el caldo de Gallina Blanca. Si això és el principi d’una saga, volem més Eva Green.
La trama que envolta aquesta pel·lícula és força prescindible (algú ha sigut capaç d’extreure un guió mínimament decent i entenedor, allà on intervenen bucles i paradoxes temporals?) Es compara sorneguerament l’assolellada Florida i la grisa Gal·les, però al cap i a la fi es tracta d’un conte de bons i dolents amb menys explicacions que resultats. Els nens extraordinaris, aporten raresa (alimentada pels efectes especials) i una absoluta manca de personalitat; mentre que Eva Green, deessa absoluta en aquest gènere gòtic eixelebrat, gaudeix de menys oportunitats de lluïment del que hom desitjaria. Encara s’ho passen pitjor Judi Dench, Rupert Everett i Allison Janney, que cobren, però no ho justifiquen.
La pel·lícula de Burton conté algunes imatges memorables (el banquet de cadàvers submarins, la nena volàtil, la nova visita a «King-Kong»), però també d’altres més digerides, que suggereixen Ray Harryhausen, «El Senyor dels Anells» o el caldo de Gallina Blanca. Si això és el principi d’una saga, volem més Eva Green.
La primera ja me m'havien dit que estava bé, però afegint que potser no per mi, però si haig de ser sincer, cap de les dues em fa cap gràcia.
ResponEliminaTu vas al cinema un cop a l'any, oi?
ResponElimina