El fillol de Sherezade

Provinc d’un temps llunyà en el qual a l’escola s’estudiava el francès com a llengua estrangera de preferència (i el català com a opció suplementària i kamikaze). Així que no va ser tan estrany que l’adolescent precoç que vaig ser escollís la revista «Pilote» com a complement lúdic de la matèria lectiva escolar. Tant el personatge de Tintín com el de Spirou disposaven del seu òrgan de difusió oficial imprès en paper. «Pilote» havia de ser en principi la plataforma equivalent per a la competència, els puixants Asterix i Obelix del guionista René Goscinny i el dibuixant Albert Uderzo. Entremig va interposar-se el maig del 68, i el que havia de ser una publicació infantil, apta per a tots els públics, va esdevenir un crit sincer dedicat a la bretolada més revolucionària.

No és el meu propòsit rendir homenatge ara, i en detall, a aquella conjunció d’autors suprems, alguns dels més excelsos de l’escola franco-belga. Espero fer-los justícia aviat, però de moment només en mencionaré alguns: el (màrtir, via «Charlie-Hebdo») Cabu de «Le Grand Duduche», el Jean Tabary del visir Iznogoud, l’humor cultivadament idiota de Marcel Gotlib o les fabuloses faules de Fred, que és on volia anar a parar.

Fred, o Frédéric Othon Théodore Aristidès, nascut i mort a París entre 1931 i 2013, va ser un autor de còmic d’extraordinària personalitat. La seva sèrie més emblemàtica se centra en el personatge de Philémon, un adolescent llargarut, somiador i faceciós, vestit sempre amb jersei de ratlles marineres, pantalons negres i els peus nus. La seva primera aparició a les pàgines de Pilote fou l’any 1965, a l’aventura «El misteri de la clariana dels tres mussols» en la qual ja se’ns presenta la dualitat de l’univers de Philémon: d’una banda un entorn rural, d’una França idealitzada i lleugerament passada de moda i de l’altra un submón ocult on s’esdevenen meravelles de la imaginació. Els lectors de l’època opinaren que la historieta estava mal dibuixada i que era incomprensible (dues paleses mentides).

Amb aquesta i la següent «Per l’extrem petit del telescopi», quedaren establerts alguns dels secundaris imprescindibles de la sèrie: Hèctor, el pare incrèdul i irascible, Félicien, l’oncle còmplice que coneix el secret de la comunicació entre mons, i sobretot Anatole, l’ase parlant que fa la funció distanciadora del cor grec. Però l’aventura realment seminal és «El naufrag d’A» (serialitzada a Pilote l’any 1968, apareguda en àlbum el 1972), en la qual Philémon cau en un pou i emergeix a les platges d’una illa misteriosa, que no és altra que la primera «A» de la paraula «Atlàntic», tal com la veiem escrita en els atles (a l’expressió comuna «Oceà Atlàntic»). Allí coneixerem el senyor Barthélémy, el pouater del poble, que feia vint anys que figurava a les llistes de desapareguts, i que des de llavors vesteix com Robinson Crusoe i es permet tenir un criat de nom Divendres i morfologia de centaure.

Aviat Philémon tornarà a casa seva (sense haver sigut capaç de rescatar Barthélémy), però en els àlbums successius visitarà de nou aquestes tipografies cartogràfiques i (per a delícia dels seus lectors) descobrirà mil i un detalls de la seva miraculosa idiosincràsia, tant filla de l’Alícia de Carroll com del Nemo de McCay. El progrés de la saga, sense necessitat de perdre el seu bàsic humor blanc [llegeixo que gaudí d’un cert èxit al Cavall Fort de principis dels 80, quan Albert Jané va batejar Philémon sota el nom corrupte de «Filalici»] mereixia una revisitació. O sigui que donaré la benvinguda a aquesta reedició tan ben parida de la «Integral» de Philémon a càrrec d’Ecc-comics. N’han editat dos volums dels setze títols que abasten la col·lecció completa. El segon data del recent octubre i no em podria enllaminir més.