El sempre interessant François Ozon firma amb «Frantz» la seva pel·lícula menys transgressora i de factura més clàssica. No endebades es basa en una peça de Maurice Rostand, que ja havia adaptat al cinema Ernst Lubitsch l’any 1932 amb el títol de «Broken Lullaby», tot i que sospito que Ozon ha partit de la trama per conduir-la després per camins més personals.
Ambientada a Alemanya just després de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, coneixerem Anna (Paula Beer) que ha perdut el seu promès Frantz en el camp de batalla. En una de les seves visites diàries al cementiri es troba amb un jove francès, Adrien Rivoire (Pierre Niney), que està deixant flors tot plorós sobre la tomba de Frantz. Adrien es presenta com antic amic del jove alemany i aviat s’introdueix en el cercle domèstic de la seva família. Una confessió revelada a meitat del metratge, modificarà l’estatus del personatge d’Adrien; i aquí ho deixaré.
No sé ben bé perquè, «Frantz» m’ha semblat una pel·lícula d’arrels molt antigues. Potser per la bella fotografia en blanc i negre (i esporàdic color) de Pascal Marti; potser per la cuidada composició de la imatge que remet al cinema mut més madur; potser per un conflicte on s’hi barreja la intransigència, el perdó i la mentida pietosa, qüestions totes elles molt passades de moda.
De totes maneres, encara que només sigui perquè en un film d’Ozon sempre t’esperes que en qualsevol moment esclati un exabrupte gai, «Frantz» es contempla amb tensa curiositat intrigada. Per això mateix els morbosos se sentiran decebuts. Com a mínim visualment és un regal dels déus i la interpretació de la joveníssima Paula Beer paga la pena i justifica el preu de l’entrada. El seu missatge final no sé si és vitalista o pervers i té molt a veure amb un quadre de Manet («Le suicidé») que ja us asseguro que no el contemplareu mai al Louvre (com afirma la pel·lícula), perquè penja a una paret d’una fundació privada a Zurich.
Aneu a veure «Frantz» i establiu fòrum després. El cinema és la millor alternativa als àpats nadalencs.
Ambientada a Alemanya just després de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, coneixerem Anna (Paula Beer) que ha perdut el seu promès Frantz en el camp de batalla. En una de les seves visites diàries al cementiri es troba amb un jove francès, Adrien Rivoire (Pierre Niney), que està deixant flors tot plorós sobre la tomba de Frantz. Adrien es presenta com antic amic del jove alemany i aviat s’introdueix en el cercle domèstic de la seva família. Una confessió revelada a meitat del metratge, modificarà l’estatus del personatge d’Adrien; i aquí ho deixaré.
No sé ben bé perquè, «Frantz» m’ha semblat una pel·lícula d’arrels molt antigues. Potser per la bella fotografia en blanc i negre (i esporàdic color) de Pascal Marti; potser per la cuidada composició de la imatge que remet al cinema mut més madur; potser per un conflicte on s’hi barreja la intransigència, el perdó i la mentida pietosa, qüestions totes elles molt passades de moda.
De totes maneres, encara que només sigui perquè en un film d’Ozon sempre t’esperes que en qualsevol moment esclati un exabrupte gai, «Frantz» es contempla amb tensa curiositat intrigada. Per això mateix els morbosos se sentiran decebuts. Com a mínim visualment és un regal dels déus i la interpretació de la joveníssima Paula Beer paga la pena i justifica el preu de l’entrada. El seu missatge final no sé si és vitalista o pervers i té molt a veure amb un quadre de Manet («Le suicidé») que ja us asseguro que no el contemplareu mai al Louvre (com afirma la pel·lícula), perquè penja a una paret d’una fundació privada a Zurich.
Aneu a veure «Frantz» i establiu fòrum després. El cinema és la millor alternativa als àpats nadalencs.
Avui hi aniré que ahir em va fer mandra.
ResponEliminaJa diràs, Júlia.
Eliminatinc ganes de Paterson i aquesta, a veure si fem debat. Molt bon any, Allau !
ResponEliminaPaterson no em va impressionar gaire. Bon any, Lula!
EliminaCrec que no he vist res de l'Ozon, puc començar per aquesta, pinta bé! Bon any!!
ResponEliminaAquesta està bé; també et recomanaria "Dans la maison". Bon any, Gemma!
EliminaI aquesta també és a la llista i hi guanya posicions.
ResponEliminaPer amants dels aromes clàssics.
EliminaD'acord, aquesta me la creuré :)
ResponEliminaBen fet.
EliminaMagnífica, Allau! Hi vam anar ahir al vespre.
ResponEliminaMe n'alegro.
Elimina