I tu m’ho preguntes? Poesia ets tu!

A Laura li agrada el blanc i el negre

Ai, hi ha cosa més inaprehensible que la poesia? Qui gosaria definir-la sense córrer el risc de picar-se els dits? No, no patiu, no seré jo l’eixelebrat que ho intenti. Deixem-la doncs, la poesia, en el terreny de la valoració subjectiva. En la mateixa terra de ningú que ocupa el cinema de Jim Jarmusch, director «indie» per excel·lència, que amb calculat distanciament de vegades entusiasma i d’altres irrita. El seu darrer film «Paterson», potser un dels més càlids de la seva carrera, ha rebut una quasi unànime aprovació crítica; però a mi m’ha sumit en un continuat sopor. Coses de la subjectivitat que deia.

«Paterson» tracta tant de la ciutat de Paterson a Nova Jersey (pàtria de Lou Costello), com d’un conductor d’autobús d’aquesta mateixa ciutat que també s’anomena Paterson (Adam Driver). El film ens mostra el dia a dia d’aquest personatge durant tota una setmana no especialment farcida d’esdeveniments. Es tracta d’una mena de cinema d’anècdota mínima que es pretén contemplatiu i que cerca l’encant de les petites coses quotidianes. L’encant no l’hi he sabut trobar i els aires estòlids d’en Driver no han contribuït a desvetllar-me l’empatia. En quant als poemes que va redactant en hores perdudes, els podreu considerar sublims o vacus, a gust del consumidor: al cap i a la fi és poesia. Paterson (l’home, no la ciutat) té una xicota molt bufona (Golshifteh Farahani) que es passa la pel·lícula decorant la casa amb motius en blanc i negre, preparant «cupcakes» i aprenent a tocar la guitarra. Hi ha qui l’ha trobat adorable; beneitona és un adjectiu que li escau molt més.

«Paterson» es va presentar a Cannes el maig passat i Nellie, el bull-dog que omple la cinta de «reaction shots» no gaire graciosos, va guanyar pòstumament la Palm Dog. Hi devia haver poca competència canina.