Museu d’Aquitània

Cenotafi de Montaigne

Contràriament al rònec Musée de Beaux-Arts, el Musée d’Aquitaine deu ser un dels museus més ben presentats de Bordeus i d’un interès que supera els atractius més aviat limitats de la majoria de museus d’història local. Comença amb l’habitual profusió de puntes de fletxa de sílex que us podeu saltar sense necessitat de sentir-vos culpables. Sortosament, en ser Burdigala colònia romana, vénen a continuació importants vestigis, entre els quals cal destacar un complet mosaic, que pot ser contemplat convenientment des d’una plataforma elevada, i un Hèrcules de bronze del segle II i de qualitat excepcional.

Aquí l'Hèrcules acabat de mencionar.

Del que segueix destacaré, perquè no sols trobar-te-les als museus, l’esquelet de la rosassa gòtica de l’església dels Grands Carmes. Però també el cenotafi de Montaigne. Michel de Montaigne, dordonyés de naixement, és el patró laic de tots els escriptors de blog que hi ha en el món. No he conegut ni un sol lector seriós que no se l’estimi amb bogeria. I jo no penso ser menys. El bo de Michel va ser durant dues legislatures l’alcalde reticent de la ciutat de Bordeus, per això el citen aquí, encara que els seus ossos es remoguin a la tomba.

El següent bordelès famós fou Charles Louis de Secondat, baron de La Brède et de Montesquieu (Montesquieu pels amics). Com que el seu negociat és el de la filosofia política, m’abstindré d’opinar. Ja se sap que als catalans el que ens perd és l’estètica i no pas l’Escola de Frankfurt. Però el museu l’hi preserva un bust de marbre, per si algú el volgués rescatar. O potser m’ho estic inventant, el que vindria a ser el mateix.

Cal dir, en honor de qui correspongui, que no s'eviten aquí les problemàtiques qüestions sobre el passat esclavista d'aquest port. Bordeus va ser un port negrer sense pal·liatius i ningú no ho pretén negar. Els aquitans conformaren la part més important de les colònies franceses, tant a les Antilles com a la Guyenne. Els servents de pell negra figuren a tots els quadres de l'exposició amb vergonyosa eloqüència.

En el final del recorregut regna una certa confusió i les peces que il·lustren la segona part dels segle XX estan una mica amuntegades, a l’espera d’una instal·lació definitiva. També desconcerta la intercalació d’unes sales amb mostres etnològiques africanes, que no vénen gaire a tomb. En tot cas no desmereixen un museu de visita obligada per poc que us acosteu a la ciutat.