Visions de la Nativitat (1)

Estava buscant, amb l’ajuda imprescindible de Google, una imatge escaient amb la qual acompanyar l’habitual felicitació nadalenca als meus lectors i amics. Enguany, enlloc d’optar per l’excentricitat graciosa d’altres temps, havia decidit escollir una pintura clàssica d’algun dels grans mestres de l’antigor. Vaig adonar-me aviat que l’oferta era descomunal i molt menys convencional del que caldria esperar.

Posem per cas el quadre que inaugura l’apunt. El firma John Singleton Copley (1738 - 1815), un dels primers grans artistes americans de tradició europea. La seva representació de l’escena de l’establia presenta un aire indubtablement anacrònic i una clara composició en diagonal. La resta dels elements roman més confús. Dos bous i no hi ha mula? Bé, un cap de tipus equí s’endevina a la dreta en companyia d’un pagès que té tota la pinta de ser dels afores de Boston. Al fons del quadre la lluna il·lumina una superfície aquàtica que suggereix qualsevol cosa menys la Palestina original. La marededéu vesteix de blanc, pèssima idea si preveus sortir de viatge i fugir a Egipte d’aquí dues vinyetes, i jeu sobre uns kílims que encara no havien sigut inventats. La seva expressió deixa molt clar que ha entès perfectament el daltabaix cultural i religiós que li ha caigut al damunt.

Passo ara a Domenico Piola, pintor barroc i genovès. Com s’esdevé amb moltes d’aquestes escenes de nativitat, el nen Jesús concentra i emet tota la font lumínica del quadre. Es diria que constitueix un autèntic perill radioactiu, si he de fer cas a la figura temorenca de l’esquerra. Un altre personatge secundari intenta tocar la tenora, mentre que el sostre del pessebre s’omple d’íncubes i súcubes celestials.

No tinc gens clar que aquesta pintura pertanyi a Tiepolo (un dels grans, i sempre digne de reivindicació tardana), però mostra maneres ben particulars. Amb una Maria absentista i un Josep que s’ha fet un embolic (o la pitxaunliu) amb els bolquers. L’angelet grassó de dalt, sembla deixeble de Bacus, i juraria que a la mà hi du una llauna de cervesa de marca blanca.

Aquest agressiu caos lluminós de Philippe de Champaigne conté el previsible nadó en el paper de bombeta Osram central i la inesperada col·laboració d’un estol d’angelets que intenten robar-li el protagonisme. El quadre que en resulta impressiona força, sobretot si penses que l’ha parit l’execrable escola francesa de pintura. De moment, és aquí on m’aturo.