Noia adolescent amb paisatge morbós al darrere

Emma Cline és aquest tipus d’escriptor, que tanta ràbia fa, que amb 24 anys i una novel·la tot just escrita ja se la disputen les editorials, Hollywood li compra els drets del llibre i els premis li plouen de tot arreu. A més, si cal fer cas a la foto de la solapa, la tia és preciosa, cosa que sempre ajuda. Al club de lectura dels Lletracremats acabem de fer una sessió entorn de «Les noies» (Anagrama, setembre 2016) i, encara que pocs l’hem pogut acabar (culpa de les dates festives), la impressió generalitzada és que el llibre comença molt bé però acaba decebent.

L’Evie és una noia californiana que l’estiu de 1969 té catorze anys. Un dia al parc veu un grup de noies que li atreuen l’atenció per la seva feliç despreocupació i aviat retrobarà una d’elles en un supermercat, la Suzanne, per la qual sentirà un sobtat «coup de foudre». Amb ella s’introduirà a la comuna d’en Russell, un personatge carismàtic i músic frustrat, i s’endinsarà en noves experiències de sexe i droga.

El millor que puc dir d’Emma Cline és que sap descriure en primera persona i amb precisió totes les inseguretats i vacil·lacions d’una adolescent a l’hora d’iniciar-se a la vida adulta. Aquí hi és la necessitat de validar una imatge pròpia, la satisfacció de sentir-se útil, la crueltat contra tot el que pretens deixar enrere, l’anulació de l’autoestima o l’admiració acrítica per tot allò que consideres fora del corrent. Amb tot això la Cline se’n surt prou bé, encara que algunes pàgines menys no li hauria fet cap mal. La recreació d’una època que l’autora no va conèixer resulta plausible per un marge molt estret (encara som molts els que sí vam viure els anys 60), però acceptable. No he acabat d’entendre la utilitat de les escenes ambientades en el present, si no és per establir un paral·lelisme entre l’abducció d’Evie i la possible abducció de l’adolescent Sasha a càrrec del seu sinistre xicot.

Però on «Les noies» esdevé realment problemàtica és en la seva poc dissimulada relació amb el cas del clan Manson i els seus execrables crims de l’estiu del 69. Tot i que els noms han estat canviats, i també alguns dels detalls, la referència és molt directa i l’ominós final s’anuncia gairebé des de la primera pàgina. Charles Manson actua com a esquer, però també com a excusa. La protagonista roman convenientment absent durant el mes que la comuna de Russell (Manson) se’n va a mal borràs, i se salva miraculosament de participar en els assassinats per obra i gràcia de l’autora.

M’hauria agradat que un escriptor decent m’expliqués com una noia qualsevol pot esdevenir una homicida sàdica. El que trobem en canvi és una promesa morbosa mai acomplida. Començo a considerar la Cline una de les escriptores més barrudes de l’any (passat).