El naixement d’una altra nació (i 3)

Continuo ara amb la història de San Serriffe, colonitzada per espanyols i portuguesos durant el segle XV, abans que els Britànics l’annexionessin el segle XVI. Informa el suplement sobre els antagonismes que se’n seguiren entre els primers colons ibèrics i els posteriors colons britànics, a qui s’anomenava amb humor com «semicolons» (en anglès, «colon» nomena els dos punts tipogràfics mentre que «semicolon» equival al punt i coma). L’arxipèlag va assolir la independència el 1967 i fou governat successivament pels dictadors Coronel Hispalis i General Minion. En el moment d’escriure l’informe presidia la república el General M. J. Pica, el qual havia pres el poder l’any 1971.

El descobriment de petroli aquell mateix any havia aportat grans quantitats de diners a l’economia i havia engegat una ràpida industrialització. En el moment de la publicació els habitants de San Serriffe gaudien de la renda per capita més alta del planeta. La divisa de les illes era la corona. La seva població, 1.782.000 habitants entre els quals hi havia Europeus, Flongs, Criolls, Malaisis, Àrabs i una colla de Xinesos.

Una de les parts que més van agradar als lectors de «The Guardian» (i segurament també als seus propietaris, ja que d’ella van obtenir tot el benefici econòmic) van ser els anuncis, pagats per companyies reals, però amb un contingut que prolongava la broma. Guinness descrivia com la seva versió local de la cervesa, tot i que tenia el mateix gust que a la resta del món, es caracteritzava per l’escuma de color negre i el cos de color blanc. Texaco oferia als aficionats a les carreres de cotxes la possibilitat de guanyar dues setmanes d’estada a Cocobanana Beach com a convidats de James Hunt. Per la seva part Kodak convocava un concurs amb les millors instantànies preses a l’arxipèlag.

«The Guardian» fins i tot va inventar-se una oferta de treball per la plaça de lector al Departament d’Estudis Lunars de la Universitat de San Serriffe (especialitat espectrografia lunar), a ocupar a partir del primer d’octubre, amb un salari entre 5.650 i 7.100 corones i allotjament gratuït.

L’èxit de la broma, que es va prolongar amb la venda de 12.000 samarretes de San Serriffe i uns adhesius pel cotxe on es llegia «He estat a San Serriffe», va propiciar que en els anys següents tota la premsa britànica publiqués les seves «llufes» particulars. El 1978 «The Guardian» va fer un suplement de deu pàgines on es parodiava les portades dels seus competidors: The San Serriffe Sunday Times, News of the San Serriffe World, San Serriffe Times…

Potser a causa que aquest suplement no va ser tan ben rebut, el diari no tornà a repetir bromes d’aquesta envergadura i només l’u d’abril de 1999 publicà un article, «Return to San Serriffe», que posava al dia els seus lectors sobre les darreres novetats que s’havien produït a les illes. Després, només silenci.