És una veritat que la realitat demostra àmpliament que, a l’hora de concedir un premi (tant sigui cinematogràfic com literari), el drama sempre té tots els avantatges per davant de la comèdia, que per cada «Annie Hall» hi ha vint-i-cinc «Ordinary People». Per això sorprèn tant com intriga que el darrer Premio Herralde de Novela sigui una comèdia sense pal·liatius (bé, presenta algunes excuses metaliteràries, però no es pot tenir tot en aquesta vida). Es titula «No voy a pedirle a nadie que me crea» i la firma Juan Pablo Villalobos, mexicà de Guadalajara, actualment resident a Barcelona.
El protagonista de la novel·la, un tal Juan Pablo Villalobos (¿fins a quan semblarà enginyós que les novel·les les protagonitzi un homònim de l’autor?), està a punt de viatjar a Barcelona becat per desenvolupar un doctorat sobre els límits de l’humor a la literatura latinoamericana, quan el seu cosí l’involucra en una conspiració criminal que l’obliga, mitjançant extorsió, a cometre actes bastant delirants. La natura del complot queda sempre deliberadament fosca (alguna cosa que té a veure amb la corrupció), però hi intervenen mafiosos mexicans, consellers autonòmics de l’Opus i okupes italians de doble moral. En el fons, poc importa l’argument, que consisteix en un embolica que fa fort de personatges pintorescos i un conflicte d’interessos de complexitat creixent. Malgrat que d’aquest tipus de novel·les no cal esperar cap versemblança, potser Villalobos (l’autor) podria haver treballat una mica més la trama, ja que la implicació del filòleg mexicà té una justificació molt feble. Tampoc el personatge de la lesbiana seduïda de sobte per un mascle no gaire atractiu i amb una dermatitis notable és fàcil d’empassar.
En el balanç positiu cal citar la comicitat impàvida, una mica a l’estil Buster Keaton, del novel·lista, capaç de narrar les bestieses més grans amb un sentit estoic i negríssim de la vida. També la multiplicitat de veus narratives, que faciliten la varietat de registres lingüístics: els diaris de Valentina, els missatges pòstums del cosí, el relat en primera persona del propi Juan Pablo i les inenarrables cartes de la seva mare («de tu madre»).
I, encara no s’ha dit, una de les grans virtuts del llibre és el joc amb els prejudicis ètnics i les variacions dialectals. Formidable, tant la mare mexicana, classista i racista, com formidable és la reflexió lingüística que implica mexicans, argentins i catalans. Afortunadament els prejudicis de Juan Pablo Villalobos no coneixen distincions i parlen malament de tots els concernits. I, de tant en tant, deixen perles com aquesta:
El protagonista de la novel·la, un tal Juan Pablo Villalobos (¿fins a quan semblarà enginyós que les novel·les les protagonitzi un homònim de l’autor?), està a punt de viatjar a Barcelona becat per desenvolupar un doctorat sobre els límits de l’humor a la literatura latinoamericana, quan el seu cosí l’involucra en una conspiració criminal que l’obliga, mitjançant extorsió, a cometre actes bastant delirants. La natura del complot queda sempre deliberadament fosca (alguna cosa que té a veure amb la corrupció), però hi intervenen mafiosos mexicans, consellers autonòmics de l’Opus i okupes italians de doble moral. En el fons, poc importa l’argument, que consisteix en un embolica que fa fort de personatges pintorescos i un conflicte d’interessos de complexitat creixent. Malgrat que d’aquest tipus de novel·les no cal esperar cap versemblança, potser Villalobos (l’autor) podria haver treballat una mica més la trama, ja que la implicació del filòleg mexicà té una justificació molt feble. Tampoc el personatge de la lesbiana seduïda de sobte per un mascle no gaire atractiu i amb una dermatitis notable és fàcil d’empassar.
En el balanç positiu cal citar la comicitat impàvida, una mica a l’estil Buster Keaton, del novel·lista, capaç de narrar les bestieses més grans amb un sentit estoic i negríssim de la vida. També la multiplicitat de veus narratives, que faciliten la varietat de registres lingüístics: els diaris de Valentina, els missatges pòstums del cosí, el relat en primera persona del propi Juan Pablo i les inenarrables cartes de la seva mare («de tu madre»).
I, encara no s’ha dit, una de les grans virtuts del llibre és el joc amb els prejudicis ètnics i les variacions dialectals. Formidable, tant la mare mexicana, classista i racista, com formidable és la reflexió lingüística que implica mexicans, argentins i catalans. Afortunadament els prejudicis de Juan Pablo Villalobos no coneixen distincions i parlen malament de tots els concernits. I, de tant en tant, deixen perles com aquesta:
—Acá vivía antes una pareja de colombianos, boluda —seguía Facundo—, en el cuarto donde vos vivís ahora con el boludo de tu novio. Por cierto, déjame que te diga, pero qué boludo es tu novio, boluda, el otro día bajamos juntos en el ascensor y le pregunté adónde iba. ¿Y sabes qué me contestó el boludo? ¡Que a clases de catalán, boluda! ¡A clases de catalán! Dejate de joder, boluda, los catalanes no quieren que los demás hablen catalán, boluda, lo que quieren es sentirse superiores, o como mínimo diferentes, pero ya el boludo de tu novio se va a enterar, cuando quiera hablar catalán en la calle y nadie le haga ni puto caso.
Quan l’argument se li embolica més enllà del que pot ser solucionat de forma satisfactòria en dos minuts, l’escriptor talla en sec i acut a una explicació de compromís amb pudor de post-modernitat (bàsicament, «tot era un somni»).
Però, amb tots els peròs que hi vulgueu interposar, el cert és que «No voy a pedirle a nadie que me crea», un mantra que repeteixen en un moment o altre totes les veus narratives del llibre, es llegeix delerosament i alegrement en un parell de sessions, i deixa un record al darrere de somriures i riallades sense sentiment de culpa. Més no es podria demanar.
Però, amb tots els peròs que hi vulgueu interposar, el cert és que «No voy a pedirle a nadie que me crea», un mantra que repeteixen en un moment o altre totes les veus narratives del llibre, es llegeix delerosament i alegrement en un parell de sessions, i deixa un record al darrere de somriures i riallades sense sentiment de culpa. Més no es podria demanar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada